Què cal fer? Què cal ser?

Aquests dies, a les xarxes, han voltat de nou un parell de vídeos en què el president Jordi Pujol, fa uns anys, intervenia a tomb de l’ús del català i a tomb de les “chonis”, a qui el grup Els Catarres van fer protagonistes de la seva cançó de llançament. Aquests fragments de vídeo s’han viralitzat molt i en moltes de les reaccions s’ensumaven ganes de tornar a reivindicar l’expresident. Dada: això, sobretot, per part dels qui en són fills o nets polítics directes, que els últims anys han tingut prou feina per entendre’s i defensar-se a si mateixos, com per fer-ho amb el patriarca destronat.

Joan Laporta el va rebre i s’hi va fer la foto, fa pocs mesos al Camp Nou. La consellera Victòria Alsina el va fer coprotagonista d’un acte sobre Europa amb la resta d’expresidents, inclòs José Montilla. I fa pocs dies, en la presentació de l’últim llibre de Joan Esculies, sobre Josep Tarradellas, ni Salvador Illa va defugir sortir a la foto amb l’expresident. Hauria estat inèdit, tot plegat, fins fa no gaire.

El més curiós de tot és que des del punt de vista de la praxi política, qui últimament més n’ha reivindicat la figura, per la via dels fets, ha estat ERC, la seva gran antagonista durant dècades a bona part del país. El president Pere Aragonès, per exemple, aquest dijous amb motiu de l’acte de commemoració dels 91 anys de la proclamació de la república catalana, recorria a dos hits del pujolisme: “el fil roig” del catalanisme, rebatejat com a “republicà”, i el “fer” per “avançar”.

Em deia fa poc un bon amic que en una de les seves últimes visites a l’expresident, li va demanar què votar i que Pujol li va respondre: “El que més s’assembli a Convergència”. L’interlocutor li hauria contestat amb una pregunta: “ERC?”. I Pujol hauria aclarit: “No, d’entre els nous”.

Sembla clar que Junts és aquest partit, però també és evident que encara li queda camí per aconseguir integrar eficaçment sensibilitats molt diferents (com va fer Convergència), ara amb el fil conductor de l’independentisme. El mes de juny s’hi haurà d’enfilar decididament, si no vol que la dispersió del seu espai vagi a més o que d’altres el reivindiquin a trossos.

Aquesta setmana, Albert Batet reclamava “fets” per avançar, a Palau. Jordi Sànchez, uns dies abans, advertia als seus: “Si no fem el que diem, malament anirem. Trencarem la confiança bàsica del ciutadà amb el dirigent polític”. Fets. Un clàssic del catalanisme durant les dècades d’hegemonia del pujolisme. N’hi ha prou amb uns quants exemples d’eslògans: “Paraules no. Fets. Fem i farem!” (CiU, 1984), “Ningú no farà més per Catalunya” (CiU, 1984), “Per fer Catalunya, Barcelona és capital” (CiU, 1987), “Fem que Catalunya

Qui reivindica més la figura de Pujol, per la via dels fets, és ERC

sigui clau” (CiU, 1996), “Fem-ho possible” (CiU, 2012).

“Junts per fer. Junts per ser”, va ser l’eslògan de Laura Borràs el 2021. Però què cal fer (en clau de partit i en clau de país) i què cal ser (també en clau d’espai polític)? O hi responen ja clarament els interessats o d’altres ho continuaran fent per ells.