La Vanguardia (Català-1ª edició)
Versos contra bales
A Birmània la veu de la dissidència són els poetes; molts són a la presó o han estat assassinats
És la mateixa amanida, però amb la salsa canviada. Abans kemalista i ara islamista. En realitat, això es remunta a fa cent cinquanta anys, quan l’Estat Otomà, que fins aleshores s’acontentava tenint a ratlla els buròcrates, va passar a reprimir els intel·lectuals.
Bona memòria.
Així que el meu personatge –en la seva marxa nocturna per Istiklal– pot confondre una pancarta d’Erdogan amb el quadre d’un sultà. Ahmet Hamdi Tanpinar, considerat el millor novel·lista turc, va poder escriure que en l’època del sultà Abdulhamid “la gent es va oblidar de l’alegria”. I ara passa el mateix. És la mateixa infelicitat, la mateixa misèria i destrucció.
A més de la fuga dels joves més preparats.
I a més de les deu o quinze persones que cada any es tiren del Pont del Bòsfor. No m’ho invento.
La malenconia, hüzün, plana sobre el llibre d’Orhan Pamuk dedicat a Istanbul, ja als noranta. I Boratin, tot i que guapo i jove, es refereix a una edat “en què la nostàlgia substitueix la utopia”.
Jo ara tinc l’edat de tenir una mica de cada, nostàlgia i utopia.
El seu últim llibre, no traduït encara, sembla que té més del primer i arrenca a la ciutat màgica de Mardin i ret homenatge a moltes entitats sepultades per la república.
És que fins al 1955 se sentia parlar grec pel carrer a Istanbul. Així que venim d’una llarga tradició d’opressió, però alhora, va crear una tradició de rebel·lia.
Els barris que votaven comunista ara voten Erdogan.
Perquè el cop d’estat del 1980 va canviar el destí de Turquia. Als anys seixanta i setanta hi havia una lluita real contra l’opressió. Hem perdut l’organització, però no les idees. Miri si no les protestes de Gezi Park, el 2013. És una cosa que pot ser ressuscitada.
A Istanbul hi ha algun parc en què totes les estàtues són d’escriptors i periodistes assassinats durant els anys de plom. A Turquia hi continua havent purgues, però almenys s’ha tancat aquest capítol.
No n’estic tan segur, hi veig semblances. El 2015, a Cizre (localitat kurda al costat de la frontera siriana) tres-cents joves van ser cremats vius en soterranis.
Vaig veure els solars que va deixar l’aixafada d’aquella guerrilla urbana al barri emmurallat de Diyarbakir. Vol que ho publiqui tal com ho explica?
Sí, sí, publiqui-ho.
Va escalfant motors com a nou president del PEN Club Internacional.
Sí, amb el doble mandat de promoure la literatura i defensar la llibertat d’expressió. Tenim quaranta mil membres i molta feina per endavant, a Egipte i tants altres països. ●
Disparen al cap / però ells no saben / que la revolució viu al cor.” Després de l’assassinat al març del 2021 de dos poetes a mans dels militars colpistes, un tercer rapsode, Khet Thi, va compondre aquests versos, compendi de la voluntat del poble birmà davant de la brutalitat de l’opressor. Les seves paraules encara ressonaven quan, setmanes després del funeral, ell mateix va ser arrestat i portat a un centre de detenció. L’endemà, la seva dona reconeixia, esglaiada, el cadàver en un hospital.
Des de l’aldarull el febrer del 2021, els uniformats no han dubtat a ofegar en sang tot signe de dissensió, inclosa la veu d’artistes i celebritats capaces de galvanitzar esperits rebels. Segons el PEN Internacional, almenys 32 escriptors i poetes avui són entre reixes, mentre que altres, com K Za Win, Myint Myint Zin o Sein Win i el citat Khet Thi han estat assassinats en manifestacions o sota custòdia militar.
Ara un llibre recopilatori, Picking off new shoots will not stop the spring (Ethos Book), aspira a mantenir-ne viu el record i homenatjarne el coratge. “Al principi volíem preservar l’efusió literària popular de dolor, ira i resistència que va viure el país després del cop. Però després de l’assassinat dels nostres companys, l’obra també es va convertir en un mausoleu per a la seva memòria i la dels seus predecessors”, explica a aquest diari Ko Ko Thett, poeta i coeditor, amb Brian Haman, d’aquesta antologia.
Són mig centenar de poemes i diversos assajos de creadors i dissidents birmans escrits o traduïts a l’anglès, alguns extrets de publicacions d’internet. Pàgines que traspuen sang, en què els autors documenten les seves experiències o deixen testimoni dels drames i la violència que es desplega davant els seus ulls.
A Need for oxygen, Zeyar Lynn compara el control que exerceixen els soldats sobre el país amb l’efecte del coronavirus en un individu. Residual lives, de Mi Chan Wai, és un relat de primera mà del terror que va sentir la poeta durant una incursió militar al seu barri als afores de Rangun. I a Whose footfall is loudest, Thawda Aye Lei descriu com cada vegada que un grup de manifestants és perseguit amb armes i porres, al seu pas queden desenes de xancletes escampades pel terra, que els veïns recullen i aparellen per quan els propietaris puguin tornar de l’agressió.
El ric patrimoni poètic de Birmània està entrellaçat amb la política nacional. En temps pretèrits, era habitual que els trobadors recitessin versos per envalentir els soldats abans de la batalla. Ja al segle XX, sota el domini colonial britànic, els poetes van formar part substancial del moviment d’independència birmà, així com de la resistència contra el règim militar que va sobrevenir després. Es reunien en locals petits per discutir sobre les seves obres i feien servir un llenguatge codificat ple d’imatges per eludir la censura.
El 2015, quan la Nobel de la Pau Aung San Suu Kyi va ser elegida líder de la nació després de més de mig segle de dictadura, s’hi van presentar una dotzena de poetes que també van guanyar el càrrec a les urnes. Entre ells, U Yee Mon, avui ministre de Defensa del Govern d’Unitat Nacional que, des de l’exili, representa les forces democràtiques enderrocades.
Segons Ko Ko Thettt, l’idioma birmà ja té per si una qualitat poètica intrínseca. “És una llengua que presenta eufonies i rimes freqüentment. La majoria dels eslògans de les manifestacions després del cop eren apariats”.
Però tot ha canviat molt des de les mobilitzacions pacífiques inicials. Els mesos posteriors, les forces de seguretat han assassinat més de 1.500 persones, detingut 12.000 i forçat el desplaçament intern d’unes altres 320.000. ●