Cols, granotes i múrgoles

Flors de col. Un dels plaers d’aquests dies és contemplar les cols farratgeres florides. Són unes cols que es fan servir per alimentar el bestiar. Se’n van arrencant fulles, la col creix que creix i cada cop té un tronxo més alt, coronat per una tofa de fulles fosques, intensament clorofil·lades. El pagès passa pel racó d’hort on hi té les cols, n’arrenca uns quants brots per a les gallines. En aquesta època de l’any els troncs fan unes perxes guerxes i inestables. A terra ja hi ha les cols noves, que s’aniran espigant fins a ser tan altes com aquestes d’ara. Hi ha un moment que totes les cols farratgeres de tots els horts que encara en tenen, floreixen alhora. Fan una flor de color de gelat de llimona, amb unes copes escabellades. Quan estan florides, el pagès ja no n’arrenca cap més fulla i es pot dir que la col ha acabat el cicle vital: la tallaran i en faran un feix de troncs, perquè el bestiar no menja plantes florides. La flor de la col és una de les víctimes de la primavera monotemàtica. Tothom pendent de la mimosa de febrer, de les roses d’abril, a tot estirar dels narcisos del mes de març. Quantes flors hi ha oblidades, sense ningú que s’hi fixi. Jo aquest any he plantat miosotis perquè surten a la cançó Le vieux Léon, de Georges Brassens. He fet un munt de coses a la vida només perquè surten en cançons de Brassens.La miosotis és una flor senzilla, que sembla una planta de bosc, tot i que es fa als jardins. És un símbol de la primavera antiemfàtica i antimonumental: com les flors de col.

La granota reineta. Un altre plaer és sortir al safareig, perquè vol ploure i has de recollir els llençols, i sentir raucar les granotes, a la bassa de la Farga, a mig quilòmetre de casa, meravellosament preservada dels plans urbanístics. Sempre penso: com s’ho fan? Les femelles, deuen sentir el mascle cantaire i s’hi deuen posar bé? Els mascles deuen anar saltant de jonc en jonc, fent la demostració d’inflar les galtes? Deuen ser com els gripaus que aquests dies hem trobat, de dos en dos i de tres en tres, a la pila del greix, a la vora de la riera? O com la reineta estilitzada que dies enrere vam veure en un jonc, amb aquelles cames que es van desplegar llargues, com una Pauvola de la vida amfíbia?

Les múrgoles. En Carlos Masferrer se sorprèn de veure’m entrar en una riera que només sap ell. Du un cistell amb tapa ple fins dalt de múrgoles. El seu germà, en Salvi, que li té una gran admiració, em va ensenyar, parlant de les seves habilitats micològiques, a comptar múrgoles. “En Carlos ja en porta més de mil”, em va dir un any. I ara jo també les compto. N’hi ha molta requesta i aquest any, que va ploure en el moment just i se n’han fet, ha anat molt bé per descobrir llocs nous, que en temporades que no n’hi ha gaires costen més de trobar. “En devem portar sis-centes” – li explico a en Carlos, que riu–. Però quan li ensenyo una foto amb un cistell i tres cassoles plenes, diu que em comença a considerar una competència. Estic més content que si m’haguessin donat el premi Sant Jordi.

Tothom pendent de les roses d’abril: quantes flors hi ha oblidades, sense ningú que s’hi fixi