La Vanguardia (Català-1ª edició)
Catalunya desvia l’aigua d’un canal per crear nova vida
La mallorquina Lara Fluxà crea un organisme viu que es nodreix de la Llacuna
da per un gran bronze d’una dona negra, a dins hi ha, entre altres peces, una bugadera amb els peus a l’aigua inspirada en una vella postal de Jamaica o una representació de la primera dona de Napoleó, Josefina, decapitada.
El fantasma nazi. La identitat és una cosa massa complexa per atrapar-la entre quatre parets. En lloc d’obviar la qüestió, la berlinesa Maria Eichhorn l’aborda a partir de la revisió la història del mateix pavelló alemany, construït el 1909 i redissenyat durant el període nazi, com va recordar Hans Haacke el 1993, qui literalment va demolir el terra de marbre i va col·locar a l’entrada sobre un fons vermell una fotografia en blanc i negre de Hitler i Mussolini a la visita de la Biennal de Venècia del 1934. Eichhorn volia literalment traslladar-lo a un altre lloc i després tornar-lo a restituir-lo, però en lloc de fer això – massa complicat– ha excavat el terra, que deixa a la vista els fonaments i descobreix algunes parts de maó que s’amaguen rere les parets. Tampoc aquí no sembla que hi hagi res a veure, tot i que sortim al centre de l’abisme, on va començar tot. I com Aballí, també ens convida a abandonar els Giardini i a visitar per Venècia llocs on es van produir actes de resistència contra el feixisme.
La veu amenaçada dels sami. El pavelló nòrdic, que habitualment comparteixen Noruega, Suècia i Finlàndia, també subverteix l’ordre i sembla que aposta per un món renovat en què tinguin cabuda els qui avui se senten amenaçats. Rebatejat com a pavelló sami, l’edifici dissenyat per Sverre Fehn està habitat ara per tres artistes de la comunitat d’aproximadament 80.000 indígenes que viuen a la regió àrtica, amenaçada per la crisi climàtica. Del sostre pengen cries de ren aparentment mortes per depredadors i en un retaule pictòric hi podem veure cinquanta anys de lluita des que el govern suec els desposseís dels drets de pasturatge. Al final un vedell vermell deixa entreveure que encara hi ha esperança, però “hi ha un altre drama que no hi és i del qual ningú no en parla –diu la cocomissària Katya García-Antón–, i és que els qui són a la zona russa han estat tots enviats al capdavant d’Ucraïna. N’han mort un 80%”.
Els somnis no tenen títol. També França sembla que fa una declaració política amb el lliurament del seu pavelló per primera vegada a una artista d’origen algerià, Zineb Sedira, just quan fa seixanta anys de la independència després d’una guerra de vuit anys. L’artista ha convertit el pavelló en un set de rodatge, on la línia entre realitat i ficció es desdibuixa com l’alcohol, que sembla que flota en un bar inspirat en La batalla de Alger de Gillo Pontecorvo, i on ara una parella d’actors balla. ●