Ser Gerard Piqué

Fa un parell de nits, el periodista Juanma Castaño posava a prova la paciència de Gerard Piqué. Li deia: –Que potser no hi ha un conflicte d’interessos en el fet que tu i Luis Rubiales [president de la Federació Espanyola de Futbol] acordeu quin club o quin organisme cobrarà tant per portar la Supercopa a l’Aràbia Saudita?

Piqué escoltava la reflexió de Castaño i es regirava al seient. Es cargolava i s’anava escalfant, feia escarafalls amb les mans i explotava a la fi, per respondre:

–És que no tens ni idea del que estàs dient, és que no tens ni idea de qui soc jo, no em coneixes de res.

I tenia raó: stricto sensu, a Gerard Piqué no el coneixem de res.

Però , renoi, no ens deixa indiferents.

Si al lector li interessa la meva opinió, li diré el que penso. A través de Gerard Piqué, i a través de tot el que fa, diu i representa, se silueteja la visceralitat més primitiva de l’ésser humà.

Opino que hi ha tants motius per qüestionar-lo com per envejar-lo.

Piqué és un futbolista d’èxit, reconegut universalment, en l’època en què el futbol és una activitat reconeguda universalment. Té bressol, fama i diners. Per a ell, un milió d’euros és un pal més al compte. La seva parella és una celebrity. Els seus fills són perfectes. Gerard Pi

A través de tot el que fa, diu i representa, se silueteja la visceralitat més primitiva de l’ésser humà

qué es mou en múltiples escales, gairebé sempre amb intenció.

En públic explota el populisme, i parapetant-se en el populisme es guanya l’afició: –Kevin Roldán, amb tu va començar tot... En privat es mou entre personalitats del show business, polítics, alts executius i taurons. Diu que vol ser president del Barça i és possible que ho aconsegueixi. N’hi ha prou que s’arremangui. Té iniciatives empresarials: quan no s’entrena ni atén les seves criatures, llavors obre projectes al món del videojoc, al del tennis o al del petrodòlar.

Piqué manipula la paleta de colors.

I quan s’equivoca, cau dret: si el multen per conduir sense punts, es passa a la bici elèctrica. Si carrega contra un rival, el Madrid o els àrbitres, milers de seguidors culers l’aclamen. Si el critiquen per haver-se passat de la ratlla, o per una gestió poc ètica o poc estètica, diu: –És que m’és igual el que opinin. Aquesta frase és clau: és la frase que l’humanitza –hi ha tants humans que ja voldrien assolir aquest estatus que pot fer el que li doni la gana!–i el deshumanitza. Piqué sembla que s’ha desenganxat de la realitat. I per això, quan els seus assessors d’imatge li proposen que rebaixi el seu perfil, ell els diu: –M’estimo més ser com soc.

Des de la seva pròpia perspectiva, aquest, l’ésser que és, és el seu model d’èxit.