La vella geopolítica

Als joves dels anys vuitanta l’antimilitarisme ens venia de fàbrica, com el radiocasset dels cotxes. No podia ser de cap altra manera: fins a ben entrada la dècada, Espanya va continuar tutelada per un exèrcit amb regust franquista que el 1981 s’havia cregut legitimat per fer-nos tornar per la força de les armes als temps de la dictadura. Si en aquella època tenies cap a vint anys, el més normal era que et declaressis objector de consciència i que simpatitzessis amb el Moviment de Països No-Alineats, una espècie de tercera via que s’escapava de la lògica perversa de la guerra freda i que vèiem com un tallafoc entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia. Fins i tot la UCD d’Adolfo Suárez, que no era ni carn ni peix, va coquetejar en algun moment amb els No-Alineats, i si el 1982 el seu successor, Leopoldo Calvo-Sotelo, ens va ficar a l’OTAN a correcuita va ser amb l’argument (o el pretext) que això ens protegiria de nous intents colpistes.

Quan el 1986 Felipe González va convocar el referèndum sobre la permanència d’Espanya a l’OTAN, es va jugar a una sola carta el seu enorme capital polític: el mateix Felipe González que pocs anys abans havia dit allò d’“OTAN, d’entrada, no” proclamava ara que “OTAN, de sortir-ne, res de res”. L’operació, que part de la societat espanyola va entendre com el peatge que calia pagar a canvi de la incorporació a la CEE, li va acabar sortint bé. Però també hauria pogut sortir-li malament, i ves a saber com estaríem ara. Una cosa que no se sol recordar és que, només dotze dies abans de la celebració del referèndum, el primer ministre suec Olof Palme, que molts teníem com la principal referència de l’esquerra internacional, va ser assassinat a Estocolm. Les circumstàncies del magnicidi, unides al carisma de Palme, van provocar una autèntica commoció a tot Europa. Sent com era un home que s’havia entossudit a mantenir el seu país fora de l’OTAN, així com un gran defensor de la neutralitat i el desarmament, crític amb els dos grans blocs militars, gairebé em va estranyar que la seva mort no hagués contribuït a convèncer els indecisos i a provocar un tomb en el resultat. Quan es barregen l’emoció i la política, no se sap mai què pot passar.

Doncs bé, el temps ha demostrat que Olof Palme i els gairebé set milions d’espanyols que llavors vam votar en contra de seguir a l’OTAN estàvem equivocats. Es va comprovar després de la caiguda del mur de Berlín, quan el

Pacte de Varsòvia va resultar que no era un portaavions sinó una xalupa, que a més feia aigües per tot arreu. I s’ha acabat de comprovar recentment, quan, a causa de la guerra d’Ucraïna, la tan neutral Suècia està considerant seriosament la possibilitat d’entrar a l’OTAN, cosa que podria passar d’aquí molt pocs mesos: què n’opinaria Olof Palme? La no menys neutral Finlàndia també s’ho està rumiant, i sembla que amb el suport aclaparador de la població. Quan Vladímir Putin va capgirar el tauler enviant tropes a Ucraïna, era conscient de les conseqüències que aquest fet podia tenir? Putin no només ha trencat la confiança entre els governs i ha sembrat la llavor d’una nova guerra freda sinó que a més ha liquidat els possibles espais de neutralitat, condemnant-se així a una més que probable solitud futura.

Moltes coses han saltat pels aires amb la invasió d’Ucraïna, començant pel dret internacional, una regulació de la convivència entre les nacions convertida en paper mullat d’ençà que Rússia va decidir passar-se-la per l’arc de triomf. Si es desobeeixen les normes comunes, només queda la llei del més fort. Les lliçons que crèiem apreses després de les dues guerres mundials han estat definitivament oblidades. Pensàvem que la multiplicació d’interessos compartits i lligams comercials entre els diferents països podrien desincentivar més d’un dictadoret amb ganes de baralla, però anàvem errats. Putin ens ha fet tornar a la geopolítica anterior al 1945, en la qual qualsevol territori era un botí de guerra a la mercè de qui volgués llançar-s’hi al damunt, i ho ha fet sabent que això empobrirà el seu país, portarà a la ruïna molts dels seus conciutadans i ficarà el món en una nova cursa armamentística en la qual tots hi sortirem perdent. ●

Quan Putin va capgirar el tauler enviant tropes a Ucraïna, era conscient de les conseqüències?

ATEF SAFADI / EFE