La Vanguardia (Català-1ª edició)
Al costat dels que resisteixen a Khàrkiv
Rússia ha perdut l’estima de la ciutat més russa d’Ucraïna. Putin hauria d’haver-ho anticipat, però va deixar de veure la cara a la Ucraïna que volia salvar. Ara només li queda ser valent en la derrota. La mentida anirà en el seu auxili.
Són les sis del matí del divendres 22 d’abril en una Khàrkiv que es desperta exhausta. La ciutat té unes goles que no han callat des d’ahir a la tarda i que ara encara alternen els sons profunds i aguts de les alertes amb els profunds i greus de les explosions.
Khàrkiv és una ciutat russa, la segona ciutat d’Ucraïna. Tenia 2,6 milions d’habitants abans de la guerra. Està agermanada amb Moscou.
Ara no es pot dir que és russa, sinó russoparlant. Ja no és la ciutat frontissa que aspirava a la Unió Europea sense deixar de banda Rússia. Ara és una ciutat ucraïnesa que odia Rússia.
Ja no queden russos a Ucraïna. Encara que els 7,5 milions que hi havia abans de la invasió continuïn sent-ho, ja no poden dir-ho. Ara són ucraïnesos. Res més.
Parlen l’idioma de l’agressor i per això ja no poden tenir una identitat dual. La guerra simplifica i alinea.
Putin ho hauria d’haver sabut, però es va enamorar de les aparences. Cap ucraïnès no va aixecar una arma per defensar Crimea el
2014 i va pensar que tampoc no l’aixecarien ara per aquesta ciutat d’enginyers industrials i polígons fabrils situada a 50 quilòmetres de la frontera russa.
Ara és tard. La destrucció humana i física és massiva. La força bèl·lica ha eliminat els matisos en què arrela la convivència.
La guerra intenta imposar una solució definitiva on és impossible. Si els filòsofs, els profetes i els poetes no l’han trobada, encara menys els cabdills.
Ells i els seus generals imposen el silenci on abans floria la cultura. Ja no hi ha poemes, només ordres.
Quan el món està malalt, com ara a Khàrkiv, no importen l’estratègia ni la política i, molt menys, la ideologia.
Importa la llibertat i la mort perquè el món de la guerra és binari, blanc o negre, herois i covards.
La Ucraïna dels valents contra la Rússia dels agressors que disparen obusos i coets sobre barris residencials, blocs d’habitatges públics i soviètics, gegantines fitxes de dòmino amb escales agres i façanes de pell seca i arrugada. Darrere d’aquesta mortalla, la vida encara batega.
És una divinitat en bata i sabatilles la que assisteix a la realitat indefensa. Toca amb la seva gràcia els que resisteixen amb dues patates en una olla.
Putin no ho va tenir en compte, va deixar de veure la cara a la Ucraïna russa i no russa que volia salvar.
No és fàcil ser cabdill, amb un cos i la retòrica d’un cabdill. El cos i el que diu és més important que ell, una dependència tan tòxica que el deixa cec. El cabdill que somia amb albes èpiques en el camp de batalla perd la vista quan viu entre els murs del seu palau imperial.
Putin no va veure el déu que ningú no podia veure, però continua sense veure’l ara que s’ha revelat. No podrà vèncer els ucraïnesos que aspiren a morir amb glòria, però podrà continuar vivint si és valent en la derrota.
La mentida anirà a donar-li un cop de mà. Sempre l’hi ha donat. La mentida és bona. És una aliada i un gran consol. La mentida és el bé i la realitat és el mal. Som els bons i anem guanyant. Qualsevol periodista convertit en cap de comunicació o de campanya és capaç de teixir aquest relat en pocs dies. Després només caldrà repetir-ho fins al dia del judici final. Ningú no dubtarà del cabdill magnànim que deposa les armes pel bé de la civilització. La seva ambició d’estàtua eqüestre serà curullada.
Llàstima que encara no siguem allà, a la desfilada de la victòria, sinó aquí a l’odi i la ràbia, el patiment i la ignomínia, el tedi i la destrucció que el precedeix.
Les guerres destrueixen vides, habitatges i memòries. També destrueixen les petites nacions, els seus parlaments i baralles burgeses. La sang crema les pàgines que parlen dels polítics i els esportistes corruptes, dels policies i bisbes a qui la corretja del cinturó no els arriba a la sivella, dels influencers d’un estil de vida plastificat. Tots ells cremen a les fogueres que encenen els projectils.
Que les guerres tenen gust de terra àcida és una cosa que tampoc no va saber veure Putin des de la caverna platònica del Kremlin. Ell veia la bondat de la seva causa, tot i que darrere de les flames hi ballaven les feres d’ullals afilats.
La guerra vista des de la guerra emmudeix. Només des d’un país en pau pot retre-se-li culte, fer servir el germen de la confrontació violenta –encara que sigui dialèctica– per imposar una idea i un estatus.
La democràcia perd la seva lògica a les terres apocalíptiques de les ciutats arrasades per les bombes celestials. També la perd el totalitarisme, i el seu espai l’ocupa la llibertat, la solidaritat i la crueltat que obliga la supervivència.
Avui brilla el sol a Khàrkiv. Fa fred, però no plou. Els ametllers estan carregats de flors blanques. L’herba creix sola i és de camp de golf. Els obusos obren clots de dos metres de profunditat.
Els avis, els fills de la Segona Guerra Mundial, del terror estalinista i les penúries soviètiques, s’asseuen al banc davant del portal de casa seva, cada un enfonsat en la seva pròpia sordesa, sense temor aparent de la música de la guerra. No van enlloc. Són a les seves cases semidestruïdes sense importarlos a quin país viuen. Passen el dia i esperen la calma. Algú ha de mantenir la vida en marxa. Només per si la guerra acaba i els fugits decideixen tornar.
Una divinitat en bata i sabatilles assisteix a la realitat indefensa amb dues patates en una olla