Sigues com la guineu

Carlos Carrizosa

Nicolau Maquiavel tenia quarantaquatre anys quan es va asseure a escriure El prínEra just a la meitat de l’edat mitjana per a un home de principis del segle XVI. També per aquest factor temporal, el seu text cercava reconquerir la gràcia dels amos de la seva ciutat. I malgrat que va fracassar en aquest objectiu, coses de la vida, el llibre el convertiria en algú molt més famós que els senyors de Florència.

Maquiavel va escriure un tractat que l’erigiria en pare de la ciència política moderna. Els seus senyors no van voler o no van saber posar en pràctica l’essència d’unes reflexions seves que no anaven només de com conquerir el poder.

Com passarà a la història l’actual Govern de Catalunya, els seus líders i el moviment que els sustenta? Ho faran? I, si és així, serà en clau major o menor? Pel seu aprenentatge dels errors els coneixereu. I l’independentisme català sembla abonat a l’eterna ensopegada amb la mateixa pedra. Aquí, com en tot, qui té més poder, carrega també amb més responsabilitat.

Noves fotos de teòrica unitat, que no dura ni allò que abasta una roda de premsa que pretén escenificar-la, són una d’aquestes pedres. L’àlbum de fotos d’unitat retòrica de l’independentisme fa temps que és un monument a allò d’excusatio non petita, accusatio manifesta. Assumeixen que no hi és. I està escrit, mínim, des de Maquiavel, però els seus antecedents arrelen a l’Antiguitat: “L’habilitat i la constància són les armes de la debilitat”.

Estampes manifestament forçades i guadianesques, sense continuïtat real ni fruits a la vista més que l’ocupació del poder, són el contrari del que tocaria. Si es vol guanyar, és clar. Perquè d’aquesta poca consistència se’n nodreix l’adversari (vegeu tot govern d’Espanya, que, és clar, no vol la independència de Catalunya).

La professora Erica Benner, investigadora de la Universitat de Yale, va escriure el 2016 el llibre Be like the fox: Machiavelli’s lifelong quest for freedom. Sigues com la guineu: la recerca de la llibertat de Maquiavel durant tota la vida. La tesi del llibre adverteix que ja els primers lectors d’El príncep, filòsofs com Spinoza i Rousseau, sabien que l’obra era una astuta denúncia dels mètodes que fan servir els tirans en el seu ascens al poder. Volia ensenyar als seus contemporanis (i a les generacions futures) com emmalalteixen les democràcies i com es poden curar.

L’espionatge massiu de dissidència política és això. I els que apliquen en el seu exercici de la política el relativisme moral que atribueixen banalment a la doctrina de Maquiavel són part d’aquest mal.

Pedro Sánchez ha de demostrar amb fets que hi és per alguna cosa. No per a això. I el mateix serveix per als que el van fer ascendir al poder, si volen sobreviure a ell políticament i passar el judici de la història amb uns mínims de dignitat. Han d’entendre (i que es noti) que sense força col·lectiva i només amb amenaces sense traducció pràctica, potser segueixen allà durant un temps amb el “qui dia passa any empeny” com a lema, però poca cosa més. Sigueu com la guineu. Però la seva millor versió.

L’independentisme sembla abonat a l’eterna ensopegada amb la mateixa pedra