El pols pel cas Pegasus

D’ençà que va esclatar, a començaments d’aquesta setmana, el cas de l’espionatge a seixanta-cinc líders independentistes catalans no ha fet més que complicar-se. En part, per com n’és de greu que representants de grups polítics que tenen un ampli suport democràtic hagin estat vigilats sistemàticament amb el programa Pegasus, que només es ven a governs perquè investiguin sobre terrorisme i crim organitzat. I, en part, perquè la insatisfacció dels espiats, que no es cansen de demanar explicacions al Govern espanyol, creix així que passen els dies sense obtenir-ne.

Dijous va ser, en aquest sentit, una jornada molt significativa. Pere Aragonès, president de la Generalitat i un dels espiats, era a Madrid. No el va rebre cap figura rellevant del Govern central. Però el president va tenir temps per difondre la seva opinió als mitjans, que podríem resumir així: si no hi ha una investigació oficial sobre el cas, perilla el suport d’ERC a l’Executiu, que en la conjuntura actual pot ser decisiu. I també va tenir temps per copsar l’opinió d’altres grups que donen suport al Govern espanyol, i comprovar que la seva opinió coincideix amb la seva. És a dir, que l’enuig per l’ús del programa Pegasus contra els independentistes és compartit. Per descomptat, el comparteixen grups com Junts, la CUP o Bildu. Però el comparteix també el moderat PNB, i el seu portaveu parlamentari, Aitor Esteban, va ser explícit parlant de “profunda preocupació”.

A hores d’ara, fa la sensació que el Govern central no està fent tot el que hauria de fer. I que cada dia que passa augmenta el risc que la situació s’enverini una mica més, fins a fer-se irresoluble i conduir a una ruptura que seria absurda, perquè no convindria ni a l’Executiu ni a ERC ni, en realitat, a altres grups que dijous van expressar sense embuts el seu rebuig als fets.

Aquest tipus d’espionatge no és acceptable. És veritat que l’han patit figures tan dispars com el president francès, Emmanuel Macron, o que els seus tentacles han arribat al 10 de Downing Street. Però també ho és que cal actuar-hi en contra si aspirem a preservar un sistema democràtic liberal digne d’aquest nom i lliure de tics il·liberals. No és casual que el Parlament Europeu oferís dijous als 705 diputats una revisió de telèfons mòbils, per assegurar-se que no estan infectats per Pegasus o altres sistemes similars. Ni que The Washington Post editorialitzés ahir sobre aquest assumpte, candent ara a Catalunya, però amb expressions en molt nombrosos països.

La variant espanyola de l’escàndol Pegasus no té fàcil solució. L’independentisme està ofès i diu que està disposat a retirar el suport a l’Executiu, cosa que, per cert, no resoldria el cas, però desestabilitzaria el país. El Govern espanyol disposa d’un marge d’actuació estret. Tot i així, l’un i l’altre tenen l’obligació política d’acostar posicions i acordar una transacció possible. Ens consta que, fins i tot en aquestes hores enverinades, hi ha un contacte constant entre les parts. Es tracta que aquest contacte fructifiqui. Mentrestant, l’orgull ofès exigeix que rodin caps. Suposem per un moment que això passés. Què vindria a continuació? Quedaria net l’afront? No seria més productiu que s’oferissin les explicacions pertinents, o almenys les possibles, que s’establissin altres bases de futur per a la relació, i que es compensés l’ofensa segons un acord mutu? El Govern central i l’independentisme haurien de demostrar una vegada per sempre al conjunt dels ciutadans que la seva prioritat no és continuar assetjant-se, sinó treballar pel bé del col·lectiu. Ara tenen una bona oportunitat per fer-ho. ●

Si no arriben a un pacte, els independentistes i el Govern espanyol podrien pagar un alt preu