Qui serà el pròxim president?

Ala primera volta de les eleccions presidencials franceses celebrada el dia 21 d’abril del 2012, va vèncer el candidat socialista François Hollande, que va obtenir 10.272.705 vots (28,63%). En la segona volta, Hollande es va imposar al president Sarkozy. En la primera volta de les actuals eleccions franceses, la candidata socialista, Anne Hidalgo, ha obtingut 616.478 vots (1,8%), i ocupa el desè lloc de dotze. En deu anys, el Partit Socialista francès ha perdut 9,7 milions de vots. Ha quedat arrasat. És veritat que es pot dir el mateix de la dreta tradicional de matriu gaullista, avui Els Republicans, ja que la seva candidata, Valérie Pécresse, ha obtingut 1.679.359 vots (4,8%). Es pot dir, per tant, com ha fet el politòleg francès Philippe Corcuff a La Contra, que “els grans partits d’altres temps han perdut la seva identitat a l’abandonar el caràcter social original. L’electorat de classes mitjanes baixes i baixes s’ha sentit frustrat i els ha abandonat”. En suma, n’hi ha hagut prou amb deu anys perquè l’electorat francès hagi abandonat el Partit Socialista deixant-lo en l’esquelet. De guanyar les eleccions a quedar esborrat del mapa.

Ara bé, si “els grans partits d’altres temps” han passat a pitjor vida, qui ha ocupat el seu lloc?, perquè en política no existeix el buit. La vacant de la “dreta d’altres temps” ha estat ocupada en bona part per Macron, digui ell el que digui. I la del Partit Socialista l’ha aconseguit ocupar, al tercer intent, Mélenchon, el resultat del qual ha estat gairebé igual que el de Le Pen. Tot i això, aquesta distinció taxonòmica tradicional entre dreta i esquerra potser té poc a veure amb la realitat d’avui, en què fins i tot la determinació del sexe es deixa a l’arbitri de la lliure elecció. No ha d’estranyar per això que, com també diu Corcuff, “sondejos molt fiables apunten que fins al 30% de l’electorat de Mélenchon podria inclinar-se ara per Le Pen i la majoria almenys abstenir-se sense votar Macron”. O sigui, un totum revolutum. Això obliga a pensar que alguna explicació hi ha d’haver per a aquest tràfec de vots. I no és difícil trobar-la.

La clau està possiblement en la pèrdua de confiança dels electors en els seus representants, és a dir, en el trencament del vincle representatiu, que constitueix la base del sistema democràtic occidental. La primera causa d’aquest trencament és la crisi del model de capitalisme liberal, amb el seu corol·lari d’un augment obscè de la desigualtat, la forta erosió de la igual

Sánchez, Núñez Feijóo i Díaz Ayuso tenen davant seu la tasca de recuperar alguna credibilitat

tat d’oportunitats, l’augment de la precarietat laboral, així com una creixent sensació d’inseguretat i desconfiança en el futur. I si a això s’hi afegeixen els efectes desoladors d’una corrupció generalitzada i de l’emergència de forts sentiments xenòfobs en alguns sectors socials, tindrem completat l’escenari en què els “partits d’altres temps” estan naufragant per una absoluta falta de credibilitat, que desdibuixa a més la totèmica distinció entre dreta i esquerra.

A Espanya, menys del 10% de la ciutadania confia en els partits polítics. “Hi ha una presumpció forta –escriu Sánchez Cuenca– que els líders polítics, així que són elegits, es transformen en funcionaris de partit, amb interessos inconfessables (...). Per això hi ha una demanda potent d’autenticitat i una recerca per trobar un líder salvador”. Pedro Sánchez va ser vist com a aquest líder renovador pels militants del PSOE, després de la seva patètica defenestració per l’establishment socialista. I Alberto Núñez Feijóo acaba d’assumir un rol semblant al PP, quedant a la reserva Isabel Díaz Ayuso. En qualsevol cas, tots tres tenen davant seu una tasca ingent, que passa per recuperar alguna credibilitat. En el cas de Sánchez, ja és més que difícil, vista la seva trajectòria constant. En els de Feijóo i Ayuso, cal veure-ho.

No són només paraules. Hi ha dades: el PP i el PSOE han passat de concentrar el 83,4% del vot el 2008 a un 46,4% l’abril del 2019. Un 37% menys. Dit això, qui serà el pròxim president del Govern d’Espanya? Qui inspiri confiança. I aquest, qui serà? Això, tan sols ho sap Déu. ●