El bo i millor d’aquesta casa

El més normal és presentar-se als lectors quan es comença a escriure una columna. També són habituals unes paraules a l’acomiadar-se. En aquest cas ni una cosa ni l’altra. A partir d’ara ja tornaran a trobar Joaquín Luna a les dues columnes seves que aquestes setmanes he estat ocupant que no okupant, i no diré res més d’ell perquè si són lectors de La Vanguardia, i si no ho fossin no serien aquí, ja el coneixen. De Félix Flores, Plàcid Garcia-Planas i Xavier Mas de Xaxàs, ídem d’ídem.

Els tres primers han estat informant des d’Ucraïna en diferents moments d’aquests mesos, l’últim és allà ara mateix. Hi són ells, que és com si hi fóssim nosaltres, perquè els seus ulls són els nostres i se l’han guanyada a pols, la nostra confiança, al llarg d’una trajectòria professional immaculada, que en aquest món espaterrant és dir molt. Ells, i la nostra corresponsal a Berlín, María-Paz

López, enviada especial a la frontera polonesa i a l’hongaresa, han vist el que ningú no hauria de veure, allò que mai no hauria de passar. I han aconseguit explicarho, perquè jo, senyors, no crec que fos capaç de fer-ho, de parar de plorar, posar-me per una estona l’armadura i fer el que un periodista ha de fer, per ser els ulls dels que som en llocs tan afortunats com el nostre. Fer el que ha de fer, observar i explicar-ho. Ho han fet i ho fan. Em sento molt orgullosa d’ells.

Vull cridar l’atenció sobre un detall: la seva llarga carrera. Efectivament, es tracta de professionals amb uns quants anys no de ploma sinó d’ordinadors a l’esquena (María-Paz, no m’odiïs per insinuar l’edat, he, he), si fa no fa, un parell d’anualitats amunt, un parell avall, pertanyen a una generació que, com deia un dels meus antics caps, té les soles de les sabates gastades de trepitjar comissaries. De trepitjar el carrer, expressió que, en els temps de Pelai 28, l’antiga seu d’aquest diari, es contraposava a trepitjar moqueta. En aquests anys aquests companys, i els altres Pelais, i els Diagonals, han trepitjat i continuen trepitjant el que “sigui menester”, en expressió irònica d’un altre cap. Ens veiem dimecres, comme d’habitude. ●

Els nostres enviats a Ucraïna trepitgen el carrer i trepitgen moqueta, el que faci falta

Ávila.