França dividida

Demà, França celebrarà la segona volta de les eleccions a la presidència de la República. El duel final enfronta l’actual inquilí de l’Elisi, Emmanuel Macron, amb la candidata del Reagrupament Nacional, Marine Le Pen. Si bé les enquestes donen la victòria al líder de La República en Marxa, el seu avantatge sobre la dirigent nacionalista es reduirà de manera significativa amb relació al que va aconseguir el 2017, que va ser de trenta-tres punts. A més, els partits polítics que van dominar la V República, gaullistes-giscardians i socialistes, gairebé han desaparegut mentre el vot radical associat a les formacions representatives del populisme d’esquerres i de dretes ha obtingut en la primera ronda de les presidencials un suport electoral del 52,3% davant el 40,8% el 2017.

Aquesta situació no constitueix una novetat, sinó que reflecteix la creixent radicalització-polarització de la societat francesa al llarg dels últims tres decennis. Durant aquest període s’ha assistit a un progressiu declivi de França en el terreny econòmic, en el social, en el polític i en el diplomàtic. L’Hexàgon no ha estat capaç de posar en marxa les reformes imprescindibles per corregir els seus problemes estructurals i tots els intents d’avançar en aquesta direcció han desencadenat mobilitzacions que les han matat abans de néixer. Els clars i majoritaris mandats de canvi rebuts per Chirac el 2002 i per Sarkozy el 2007 no es van dur a la pràctica i el gruix de les molt moderades iniciatives reformistes plantejades per Macron el 2017 dormen el son dels justos.

Si en aquelles ocasions els francesos van apostar o va semblar que apostaven per la necessitat de reformar l’statu quo dominant, la frustració d’aquella expectativa s’ha degut bé a la falta de coratgeconvicció dels seus polítics per dur a terme aquella tasca, bé a la seva claudicació davant la pressió dels influents grups d’interès, nombrosos en un Estat tan tentacular i omnipresent com el francès, per a qui les reformes suposarien el final dels seus privilegis i del seu poder. Per això, cap partit ni cap govern no ha emprès un projecte de modernització per adaptar el país al nou entorn internacional de la postguerra freda, de la globalització, de la revolució tecnològica. En el millor dels casos han introduït retocs en el model estatista anquilosat per garantir la seva supervivència.

De Gaulle afirmava que “els francesos no saben fer reformes tret de quan fan revolucions”. Molts, bastants o alguns analistes han atribuït i continuen atribuint aquest desig reformador a Macron, però aquesta presumpció no s’ha materialitzat en res rellevant, tret d’un hàbil maneig dels oripells presidencials per representar un paper o, millor, fer la sensació que es representa un paper rellevant a l’escena europea i global. Els presidents francesos sempre busquen a l’exterior els triomfs que no han aconseguit a casa. L’estètica de la grandeur encara té un bon disseny, però cada vegada pot amagar menys la nuesa del rei. Sense poder econòmic i militar, és molt difícil jugar a ser una gran potència.

En aquest context és molt interessant analitzar qui ha votat què en la primera volta de les presidencials perquè permet extreure una imatge molt clara de la realitat de l’Hexàgon. El 2017, La República en Marxa va rebre un suport intergeneracional tant en els comicis presidencials com en els legislatius. Cinc anys després aquella transversalitat ha desaparegut. El 10 d’abril passat, la seva principal font de vots va ser la procedent de ciutadans de més de 60 anys. Si només s’haguessin comptat els sufragis de les persones amb una edat inferior als 60, Macron no hauria passat el tall i l’elecció se la disputarien Marine Le Pen i JeanLuc Mélenchon. En altres paraules, els joves s’han desplaçat cap als extrems.

L’extinció dels dos grans partits clàssics, el Partit Socialista i Els Republicans, és la punta de l’iceberg de la crisi viscuda per França. Tots dos representen un model que ja no ofereix a les noves generacions la possibilitat de tenir un futur similar al gaudit pels seus avantpassats. Els que van votar per primer cop fa dotze anys han suportat dues crisis econòmiques consecutives, la Gran Recessió del 2008, la Gran Contracció del 2020 i ara patiran els efectes de la tercera, l’estagflació. En aquest context, les formacions radicals semblen ser l’única alternativa disponible. La vella guerra entre l’esquerra i la dreta clàssica, farcida d’ideologia, va acompanyada per un conflicte generacional davant el qual, de moment, cap formació política francesa no ha aconseguit oferir una resposta integradora.

Aquest aspecte és bàsic per entendre l’auge de l’esquerra i de la dreta populistes i tendeix a oblidar-se massa sovint. Totes dues ofereixen amb els seus símbols i missatges –la solidaritat nacional, l’atac al capitalisme i a la globalització, el rebuig dels immigrants...– un agafador davant el temor i la incertesa de l’actual moment històric i una resposta senzilla a les causes dels mals patris. Del declivi industrial al deteriorament del nivell de vida rural, passant per l’amenaça a la identitat nacional representada per la immigració, el sistema té la culpa perquè està al servei dels foscos interessos del globalisme i de les seves elits en comptes de servir els dels nadius. En aquesta capsa de Pandora hi cap qualsevol cosa. Tots els col·lectius que se senten amenaçats per l’ordre existent busquen protecció i defensa a l’esquerra i a la dreta autoritària; les dues col·lectivistes i, totes dues, molt franceses.

Tret d’una sorpresa, Macron serà reelegit president de França. Una victòria de Le Pen seria una catàstrofe per a l’Hexàgon i per a Europa. Tot i això, les profundes esquerdes obertes en la societat francesa seran molt difícils de tancar i les falles estructurals de l’Hexàgon no es corregiran sense una agenda reformista molt més agressiva que la plantejada i executada per Macron fins ara. En el seu cèlebre assaig La France qui tombe, Nicolas Baverez es plantejava amb una fredor extraordinària que o bé França aplica una teràpia de xoc per modernitzar les seves estructures o, abans o després, arribarà un Le Pen. ●

L’extinció dels dos grans partits clàssics és la punta de l’iceberg de la crisi viscuda per França

Una victòria de Marine Le Pen seria una catàstrofe per a l’Hexàgon i per a Europa

PERICO PASTOR