La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mites i veritats dels violadors
● U■ 20% dels depredadors reincideixen, tot i que el ressò dels seus delictes és molt més alt ● L’acusat d’Igualada és un cas típic de manual: antisocial, solitari, sense empatia, violent... ● Els agressors reincidents com ell s’exciten i viuen el sexe “d
El cas de la violació d’Igualada, amb un detingut amb antecedents, ajudarà a afermar la idea que els depredadors sexuals tenen una altíssima probabilitat de reincidir. La gravetat del delicte i la repercussió mediàtica afegiran més llenya al foc. Els experts, tot i això, asseguren que la reincidència d’aquests agressors és d’un 20%, per sota dels índex d’altres delinqüents.
És el que opinen, entre d’altres, Santiago Redondo i Meritxell Pérez. El primer és doctor en Psicologia i professor de Psicologia i Criminologia a la Universitat de Barcelona (UB), a més d’autor d’El origen de los delitos i Evaluación y tratamiento de delincuentes. La segona fa classes de Criminologia a la Universitat Pontifícia de Comillas i és coautora d’obres com ara Intervención y tratamiento de delincuentes en prisión.
Tots dos han publicat un estudi sobre el risc de reincidència dels agressors sexuals juntament amb Marian Martínez, llicenciada en Psicologia i Criminologia, professora de la UB i especialista en psicologia de la delinqüència. El seu treball, que es pot llegir a la versió digital d’aquest article, cita estudis internacionals per afirmar que la mitjana de reincidència dels delinqüents no sexuals podria ser d’un 50%.
Malgrat el ressò que desperten en la premsa, “els delictes sexuals encarnen una mínima proporció de la delinqüència”, oficialment un 1%, tot i que els casos que transcendeixen no són tots, “fet que fa pensar que com a mínim aquest percentatge es doblaria si se sabessin tots els delictes”. Tot i així, l’alarma social que causen aquestes conductes i la corresponent percepció social de la reincidència és molt superior.
Hi ha dues maneres d’intentar penetrar en la ment d’un depredador com el d’Igualada. Una és amb Antonio Muñoz Molina i la seva meravellosa novel·la Plenilunio ( Seix Barral). Una altra és acudir a experts com els esmentats. El seu estudi és de fa anys, però quadra a la perfecció amb les dades que han transcendit del detingut i els seus comportaments.
Aquests delinqüents prefereixen “formes antisocials de relacions sexuals perquè els exciten més”. No aconsegueixen “inhibir maneres inapropiades i nocives d’obtenir plaer”. Solen tenir problemes per relacionar-se. Molts, tot i que no pas tots, tenen dificul
liar endur-se el jove a Catalunya, però el va acabar fent fora de casa després de l’acusació de la seva germana, de només set anys.
El sospitós va passar el dia d’ahir als calabossos de la comissaria dels Mossos d’Esquadra d’Igualada. Va estar amb el seu advocat d’ofici i es va negar a respondre a les preguntes dels investigadors, que ahir a la nit van completar l’atestat amb què avui presentaran el detingut davant del jutge.
Es tracta del magistrat que ha tutelat la investigació dels últims cinc mesos. Del que digui aquest informe, detallant la successió d’indicis que els investigadors han aconseguit reunir contra el sospitós, dependrà la decisió del jutge i la petició del fiscal.
Els fets van passar la matinada de l’1 de novembre en un descampat dels afores d’Igualada. La investigació, complicada, l’ha portat l’UCAS i precisament avui la sergent que la dirigeix, Kira Estrada, ha estat premiada el dia de les Esquadres amb una medalla per haver liderat la unitat. ●
La policia científica busca al seu laboratori el perfil genètic de la víctima en peces de roba del sospitós
de la tómbola, a saber a qui li cau aquest any. Es desvirtua el veritable significat de la rosa i també l’etiqueta dels colors: no equivalia el vermell a la passió? El blanc, a la innocència? [Aviso des d’aquí amics, coneguts i saludats: si es dona el cas de trobar-me en algun dels supòsits anteriors, regaleu-me un llibre, si us plau!]
Tampoc no colen les emoticones en substitució de. Les roses virtuals enviades per mòbil són un recurs massa fàcil i poc fidel a l’esperit de la llegenda de Sant Jordi. Quin amor virtual ni què punyetes! Per als enamorats, contacte amb tacte, això sí (una altra cosa és que ella sigui a Tombuctú i ell a les illes Svalbard). Molt ens temem que la rosa per WhatsApp acabarà com el cor de Twitter o els emojis grocs de caretes: se’ls atribueix tal llista inacabable de significats (ok, adorable, abraçades, wow, oh) que una ja no sap ni com interpretar-los. Conclusió: al Sant Jordi li ha arribat el mal modern de la virtualització de les relacions personals.
Cal ser selectius a l’hora de regalar una rosa, tant com en l’amor: a la parella, a la filla, a la mare, a qui es vulgui (en la seva accepció d’estimar) i no a tort i a dret. Crec que això de l’actual exuberància sentimental revesteix certa gravetat, se celebri Sant Jordi o Sant Leoncio. Excessiu és que tothom enviï petonets i més petonets. O que vagin deixant anar un “t’estimo, carinyet” fins i tot a la caixera del
La festa de la cultura, però la de l’amor? La profusió sentimental i els watsaps ho canvien tot
súper. Així s’entén que després acabin comprant roses a pes com si fos el lluç del Mercadona. Roses amb espines. Exagero? Potser, tot i que he arribat on volia: a afirmar que la banalització dels sentiments no ens condueix a res de bo i molt menys a res autèntic.
Bon Sant Jordi... o el que sigui.