AIDA AUMATELL

Va començar a patinar amb 3 anys i no ha pogut competir fins als 29, però ha pagat la pena: ha guanyat moltíssim més que una medalla

me de Down no és una malaltia; és la nostra manera de ser”. Per aquesta manera de ser hi ha coses que els costen “una mica més”. A l’Aida, per exemple, li va costar demostrar la seva vàlua en un torneig ordinari. “A mi fa molts anys que m’està demostrant que pot arribar lluny”, explica la seva mare.

Amb dos anys, l’Aida nedava. Amb dos i mig, caminava. I amb tres, patinava. La mare, Maria Rosa Muntal, és infermera, i el pare, Joan Aumatell, conductor d’autobús. Tots dos li van inculcar que no tenia límits. Va estudiar l’ESO en una escola ordinària. Després va fer un mòdul d’hostaleria i unes pràctiques a la guarderia de Taradell, on va causar tan bona impressió que la van contractar. Treballa de 9 a 13 hores.

Els dimarts, dijous i dissabtes, patina. Podia participar en exhibicions, però no competir. No per la seva condició, sinó perquè fins ara no hi havia una categoria per a ella. La Federació catalana ha creat una classificació inclusiva, la 3 sènior. Quan li van preguntar si volia presentar-s’hi, no ho va dubtar. Tenia la resposta preparada des de fa 26 anys. El 3 d’abril va fer un exercici extraordinari amb We Are the Champions. El públic la va ovacionar a peu dret. I aquest no va ser el seu únic triomf...

La medalla estava assegurada perquè era l’única participant en la categoria recentment creada, però el jurat li va donar una puntuació que l’hauria impulsat al podi si hi hagués hagut més competidores. Però, esclar, no hi ha gaires esportistes amb la seva paciència i força de voluntat. “És veritat que pujaré al podi?”, va preguntar a la Lídia, l’entrenadora, que tenia els ulls humitejats, com la majoria de persones del pavelló. La medalla ocupa ara un lloc d’honor a la seva habitació.

Va ser una recompensa justa a la seva tenacitat. Si va poder estudiar en una escola ordinària, per què no podia competir en una prova ordinària. Passaven els anys, es renovava l’equip, anaven i venien entrenadores, però l’Aida continuava al CPE Taradell. “Si no puc competir, almenys puc ajudar les petites”, deia a casa seva.

La mare, disgustada, va estar temptada d’esborrar-la més d’un cop i apuntar-la a una altra especialitat per canalitzar les seves aspiracions esportives. “Si fessis bàsquet, atletisme o altres modalitats, podries jugar als Special Olympics”, li deia. Però llavors l’Aida tornava a ser aquella nena de tres anys que anava a buscar el germà al poliesportiu i que exclamava: “Jo vull patinar, mama”.

Moltes coses han canviat des d’aleshores ençà, menys la seva voluntat indestructible. Fins i tot el seu germà Ivan, el responsable involuntari que ella sigui patinadora, ha deixat l’esport i avui té dos fills, una nena de 3 anys, la Lua, i un nen de 6, en Dan. Quan creixin, hi haurà pocs nebots més orgullosos que ells. “El 3 d’abril del 2022 va ser el dia més feliç de la meva vida”, els dirà l’Aida, perquè la primera medalla és la més important.

La megafonia va ser eixordadora quan va anunciar el nom de la “primera classificada del 3 sènior”. I l’aplaudiment dels espectadors i participants, eixordador. Amb tota la raó del món. Possiblement aquell diumenge de primavera no sortirà mai a les enciclopèdies de l’esport. Ni al pavelló de Sant Vicenç de Torelló i al CP Lloriana. Tampoc al CPE Taradell. Però aquell dia, allà i davant d’aquells testimonis, la gran Aida va fer història. ●

En el seu primer torneig, el públic la va ovacionar (això és rellevant); té síndrome de Down (això no ho és)