Maneres de morir per Sant Jordi

Rosa Ferré

La prova que aquest Sant Jordi comença com els d’abans és que, després de dos anys, la màxima preocupació torna a ser si plourà. Però l’única pluja que cau el dia abans és de pètals: els que el responsable de fotografia Pedro Madueño fa que els autors de la portada es llancin per sobre, amb l’advertència que només tenen una oportunitat.

Al terrat de l’hotel Alma bufa un vent gèlid poc primaveral que fa trontollar un test gegant ple de roses, a punt de caure a sobre de Fernando Aramburu. Fins al punt que Carlos Zanón li canvia el lloc, i un cambrer aguanta el test per darrere.

Caldrà repetir la foto (no hi havia una sola oportunitat, al cap i a la fi), i als escriptors els toca recollir els pètals escampats per terra. “No cal”, exclama la premi Ramon Llull amb Benvolguda Empar Moliner amb una copa de cava a la mà, asseguda en un coixí al costat de Rigoberta Bandini, “només mataria Santi Vila”.

Després Xita Rubert, que porta un vestit també molt poc primaveral (perquè directament és d’estiu), diu que el titular d’aquesta crònica hauria de ser: “Xita Rubert mor d’hipotèrmia a la festa de La Vanguardia”. I no descarto una versió del tipus: Maneres de morir per Sant Jordi, perquè m’assabento que el primer que farà Jo Nesbø el dia del llibre al matí, abans e posar-se a signar a la tarda, és escalar. En un rocòdrom, això sí.

De moment Nesbø també s’estremeix sota la seva eterna jupa texana. I això que és noruec. Al seu costat, la guanyadora Nadal amb Las formas del querer, Inés Martín Rodrigo, li fa de traductora a l’anglès. És el tercer Sant Jordi d’ell, el primer d’ella; tothom s’ha fixat en els Twins negres amb rivets de color turquesa, blanc i vermell que va portar la nit del premi i que es posarà en totes les ocasions especials. A l’estiu també, perquè els passa a Santander. Comentava fa una estona que li fa vertigen l’horari de signatures, i que no sap com podrà arribar a tot perquè no és omnipresent. Zanón li contestava que això és com el Ministeri del Temps, que al final arribes (tard a tot arreu, però arribes). Bandini, que ha publicat Vértigo, i Rubert, autora d’Els meus dies amb els Kropp, coincideixen que estan molt il·lusionades per interactuar amb els seus lectors.

Tamara Djermanovic es pregunta si El universo de Dostoievski (Acantilado) es vendrà com a xurros (reconeix que la invasió d’Ucraïna per part de Putin li ha fet replantejar les presentacions, i recorda que l’autor de Crim i càstig va estar deu anys a la presó per la seva lluita contra el despotisme).

També serà el primer Sant Jordi de Theodor Kallifatides. El seu Una altra vida, encara té tant d’èxit que ha arribat una mica just a la foto perquè les cues a la Tòmiris eren infinites. Ha xerrat amb Nesbø (però no em pot explicar sobre què, perquè concerneix els projectes de Nesbø, a qui ha conegut avui mateix i no s’han llegit mai, i la qüestió és si s’han parlat en suec, noruec o cada un en la seva llengua) i diu que li sona que va ser a Mallorca quan el seu fill tenia vint anys, era tennista i tan guapo que les noies només tenien ulls per a ell.

Santiago Auserón (a qui agafo en plena negociació de tràfic de vinils amb Zanón) combina promoció de disc i promoció del llibre Arte sonora; la qual cosa, assegura, és matadora. Pregunto a Sergi Pàmies i Ignacio Martínez de Pisón si s’han mort mai per Sant Jordi. Picó contesta que d’avorriment, potser. Crec que es refereix a aquelles hores de cura d’humilitat en què esperes que vingui algú a demanar-te una signatura a l’estand.

De fet, Luis Landero (que va viure el seu anterior Sant Jordi fa cosa de dues dècades) comentava fa una estona que sembla una festa millor per als lectors que no pas per als escriptors. Aramburu no hi està tan d’acord: s’ha perdut els dos últims per culpa de la pandèmia.

Josep Pla va morir un Sant Jordi, el del 1981. Diuen que Shakespeare i Cervantes van néixer un 23 d’abril, igual que una tercera part de Carmen Molas (la corresponent a Antonio Mercero). També hi ha l’opció de la resurrecció. Abans Rafel Nadal i Santi Vila preguntaven a Gemma Lienas què l’havia motivat tornar a la política, i ella contestava que treballar per a les dones. Han mort mai Laura Fernández, Lucía Lijtmaer, Eva Piquer o Ada Castells el dia del Llibre? Em miren amb una cara que significa que el meu titular no s’aguanta. El pitjor que pot passar és que plogui. I per això no es mor ningú, oi? ●

El pitjor que pot passar demà és que plogui, i per això no es mor ningú, oi?