La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una història d’amor
Imma Monsó, protagonista del pregó de Sant Jordi
Gairebé tots els lectors tenen una història d’amor amb els llibres. La d’Imma Monsó va començar molt d’hora i va acabar en casament amb la literatura. L’escriptora va tenir ocasió d’explicar els detalls de la seva aventura ahir al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona en el seu paper de pregonera del Sant Jordi 2022.
L’enamorament va començar quan l’autora d’Un home de paraula era molt jove. Tant que ni tan sols sabia llegir, per bé que sí que fullejava llibres il·lustrats. “Veia el meu pare amb un llibre sense imatges i volia entrar al seu cap. Així doncs, vaig decidir imitar-lo i vaig obrir un volum sol amb lletres, però no em parlava, no m’explicava una història”, va recordar.
La història d’amor va continuar per aquells tímids camins, perquè, com sol passar en aquests casos, hi va haver qui va posar bastons a les rodes d’aquella passió emergent. Monsó vivia a Lleida i clamava per anar a una biblioteca. “Però els meus pares no m’hi portaven: ho veien molt estrambòtic i preferien que anés al parc o al circ com els altres nens”, revela.
Per fi, als 11 anys va arribar el tímid primer cast petó. Com que l’Imma no podia anar a la biblioteca, “la biblioteca va venir a mi”. “La meva àvia tenia una escola i li van enviar una prestatgeria plena de llibres. Déu m’havia escoltat”. I en gran, perquè en aquelles prestatgeries regalades hi havia Miguel Delibes, Rafael Sánchez Ferlosio o Carmen Laforet”.
Nada va impactar tant la petita Monsó que afirma: “Em va deixar un buit al cor, un buit que reviu cada vegada que passo pel carrer Aribau”. Va arribar l’adolescència i els petons es van fer més íntims. I en català. Perquè a l’institut de Lleida on va cursar el batxillerat hi havia una biblioteca una mica més potent on la jove Imma va descobrir Mercè Rodoreda, Pere Quart o Pere Calders. I també autors en altres idiomes, perquè allà hi havia Molière o Ionesco.
Van arribar les carícies als 16 anys. Monsó es va traslladar a Barcelona i va descobrir una cosa molt més apassionada que no pas les biblioteques: les llibreries. “Volia tenir els meus llibres per posseir-los”. “Quan vaig arribar a la facultat em passava el dia a les llibreries, la majoria ja desaparegudes, on no n’hi havia prou amb llegir la contraportada per saber de què anaven, m’interessava molt més com parlaven”, va explicar durant la lectura del pregó, que va ser presentat per l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau.
Les coses havien arribat molt lluny, però Monsó encara no ho tenia clar: “No recordo voler ser escriptora: el que volia era continuar llegint”. Una tarda, fent un vi amb amics, es va decidir. “Em vaig quedar suspesa i de sobte vaig pensar què injust que era no poder ser en un altre cap: passar uns dies al cervell d’una altra persona seria el viatge més apassionant”.
Tres anys després, el 1996, va arribar l’enllaç definitiu. Monsó va publicar No se sap mai, la seva primera de moltes novel·les, que narra l’aventura d’un home que “beu un líquid extraordinari i entra en l’ànima d’un altre jove, i tots dos intercanvien les seves vides amb un resultat inesperat”. ●
L’autora de ‘No se sap mai’ va explicar com es va enamorar dels llibres per passar més tard de ser lectora a escriure