Piqué i les personetes normals

Una frase epitàfica: “El futbol pertany als fans. Avui més que mai”. La va escriure Gerard Piqué a Twitter quan el Barça es va posar a roda del Reial Madrid per crear la Superlliga europea amb l’únic objectiu d’ingressar més diners. Parlar és de franc, de manera que encertar-la amb el discurs sempre és el negoci més rendible, ja que no requereix cap inversió. Sense més desemborsament que quatre parauletes –en anglès, això sí ( Football belongs to the fans. Today more than ever)–, el central adquiria en ple debat sobre la mercantilització del futbol la condició del Robin Hood de la gespa que lluita de valent contra les forces del capital, conjurades per fer de la pilota únicament un negoci.

Sempre hem necessitat herois. Per això ens lliurem amb entusiasme a la humana tasca d’imaginar-los a cada cantonada. Ens serveix qualsevol heroi, mentre puguem fantasiejar a plaer amb la idea que són un compendi superconcentrat del millor de nosaltres mateixos. El jo aspiracional que no serem mai. Piqué, per exemple. També necessitem els malvats, els seus contraris, per poder projectar a la seva esquena les nostres misèries i la por que també ens professem. Uns i d’altres ens reconcilien amb l’obligada convivència amb la nostra mediocritat de personetes normals.

Ara que sabem que està provat que Gerard Piqué dedica temps i energia a fer el contrari del que predica –que el futbol pertanyi als xeics i no pas als aficionats a canvi de molts diners–, hi ha la temptació de fer-lo fora de l’Olimp dels herois i ressituar-lo al fan

El que hem llegit i sentit només demostra que estem davant un futbolista aferrat als valors del seu temps

gar dels malvats. Del cel al llot. Quin escàndol! Un central en actiu comissionista i grapejant els tornejos que després ell i el seu equip disputaran! Els valors del futbol trepitjats. Una Supercopa negociada amb els saudites per blanquejar-los la reputació quan encara era present en la memòria del món el cos trossejat viu fins a la mort del periodista Jamal Khashoggi al consolat d’Aràbia a Istanbul.

No caiguem en l’excés. Amb Piqué només ha passat que, com tot fill de veí, la seva biografia no resisteix les exigències que imposa el guió al pretès heroi. El que hem llegit i sentit només demostra, al capdavall, que estem davant un futbolista aferrat als valors del seu temps, cosa que significa que es tracta d’un senyor excepcionalment normal. Una altra cosa és que la normalitat, posada davant del mirall, ens resulti entre poc i gens atractiva encara que tingui els ulls blaus. Piqué tenia raó quan va escriure que el futbol és dels fans. Però va oblidar la coda que fa certa l’afirmació: només quan els micròfons estan oberts. Ara sí. Avui més que mai.