Un fenomen imparable

91.648 espectadors firmen un altre rècord mundial al Camp Nou i intimiden el Wolfsburg

Aquest Camp Nou sí que imposa. Amb aquest Camp Nou el Barça comença 1-0. Amb un mar de banderes blaugrana onejant del gol nord al gol sud passant pel lateral i la tribuna no hi ha rival que no senti que una marabunta se li pot caure al damunt. Amb una grada vociferant, saltant, botant, ballant i cantant és impossible que el contrari no tremoli. Amb aquest Camp Nou no és que el Barça jugui a casa, és que ho fa en un sambòdrom, en una discoteca. Amb aquest Camp Nou que es congrega en massa per donar suport a les fabuloses dones del seu primer equip els astres remen a favor. Es bat el rècord mundial d’assistència del futbol femení del dia del Madrid (91.648 per 91.553 davant les blanques) i la festa és total. Impressiona.

La comparació, senzilla però obligada. Amb l’estadi envaït pels alemanys del dia de l’Eintracht els futbolistes de Xavi Hernández van sortir a jugar com si ho fessin a domicili mentre que amb el recinte atapeït de joves barcelonistes disposades i disposats a deixar-se la gola el panorama és ben diferent. Com diferent és l’autoritat de les dones de Giráldez.

“Mira, mira, que bé es veu, que gran és, quina passada”. Per a la Mireia i la Inés és el seu debut al coliseu barcelonista. Tenen 15 anys i obren els ulls com unes taronges. Admiren Pedri, Gavi i companyia, però en la mateixa mesura que demanen de consumir tot el que produeixen Alexia Putellas, Aitana Bonmatí o Jenni Hermoso. Formen part d’una nova generació de barcelonistes. Sense complexos. Abunden els pares amb les seves filles. Però el públic és variat. Com un parell de senyores que no saben si s’han perdut a l’ascensor mentre estudien la ubicació que posa a les seves entrades. Els preus són populars (2,5 euros per als socis) i això incentiva la presència de barcelonistes poc habituals, fascinats pel joc enlluernador del conjunt de Giráldez. Una piconadora que fa destapar l’eufòria des del primer segon.

El gol de Bonmatí provoca l’esclat d’una parròquia que entona el Cant del Barça, que aclama el seu equip, en especial Alexia Putellas, i que se’n recorda del Madrid i Florentino Pérez.

Aquest cop, al contrari de dilluns passat davant el Cadis quan es van absentar com a protesta, sí que són presents els integrants de la grada d’animació, que dirigeixen el concert. Però, a diferència del que acostuma a passar en la majoria de partits a l’Estadi, no els costa gens que tot el públic s’hi sumi amb fervor. Perquè és autèntica febre el que es viu quan Hansen fa el segon als deu minuts i Oshoala, des de la banqueta, lidera la celebració amb ritme i ballarugues. Així és molt difícil que no caigui el tercer aviat. I el quart, marcat per l’heroïna Alexia, la samarreta de la qual és la setena més venuda a les botigues del Barça, només per darrere de sis jugadors del masculí. No es veia una jerarquia i una superioritat així sobre aquesta gespa des dels temps del Pep Guardiola entrenador, tenint en compte que el Wolfsburg no és un ningú i que el que està en joc és una semifinal de la Champions. Tornen a onejar les banderes i als més veterans aquella imatge els fa evocar la final de Basilea.

Només han passat 45 minuts però han firmat una obra d’art. Després ve la reacció alemanya i el cinquè blaugrana i el públic contesta encenent el llum dels mòbils. Un altre Camp Nou és possible. És el dels rècords, el que viu una comunió amb les seves dones, el que celebra amb elles al final durant estona. No es veia una festa igual al Camp Nou des de la dels aficionats de l’Eintracht. Però aquesta vegada tot quadra. Quin fenomen. ●

Les fabuloses dones del Barça provoquen una febre de càntics i aplaudiments en un estadi entregat

“Mira, mira, que gran que és, que bé que es veu”, diu una aficionada de 15 anys; és el seu primer dia al temple