La Vanguardia (Català-1ª edició)

“La vida és un repte, per afrontar-lo cal triar l’optimisme”

-

Què li produeix optimisme? Ho soc per elecció. Vinc d’una nissaga multigener­acional d’aventurers mediambien­talista, una sort. Va heretar un bon ofici.

Però també he viscut la tragèdia al perdre el meu pare i amics. La meva feina m’ha ensenyat que la vida és imprevisib­le, que és un gran repte, i per afrontar-lo crec que cal triar l’optimisme.

No va arribar a conèixer el seu pare... Què ha significat això en la seva vida?

El meu pare va morir en un accident aeri sis mesos abans que jo naixés. La meva germana tenia tres anys i mig. He viscut altres tragèdies: el meu amic Steve Irwin va morir als meus braços durant un rodatge, una pua de ratlla li va travessar el pit. També va deixar dos nens.

...

Això m’ha ensenyat que la vida sovint és injusta. No, no tinc por davant dels perills a què ens enfrontem en aquesta feina perquè crec que la vida és fràgil i que no saps quan acabarà, però cal triar ser optimista i esperançat i lluitar per un món millor.

A quin perill s’ha enfrontat vostè?

Durant les meves filmacions he estat molt a prop d’animals perillosos com taurons blancs, cocodrils, serps de mar..., però m’he sentit més amenaçat per persones que per animals.

Quin tipus de persones?

A Port Moresby, la capital de Papua Nova Guinea, ens van advertir que no sortíssim de l’hotel perquè era una zona molt perillosa, que primer et mataven i després tranquil·lament et robaven. Jo no en vaig fer cas i vaig sortir.

I?

Em van perseguir quatre homes. Sabia que si m’agafaven seria el final. Vaig córrer com un boig. Per sort vaig topar de cara amb tres policies. Em van mirar, van mirar els bergants, els bergants van somriure als policies i aquests em van escortar de tornada a l’hotel.

El seu avi, el gran Jacques Cousteau, sí que el va conèixer.

Afortunada­ment sí. Va morir quan jo tenia 17 anys. Era un visionari, un home famós, però també era un puntal afectiu per a mi.

Què en recorda?

Era divertit, càlid, un avi meravellós. I encara que només el veia un parell de vegades a l’any, vaig gaudir plenament de la relació amb ell.

El seu pare, el seu oncle, la seva germana, els seus cosins van seguir la seva empremta... Era fàcil?

Fer documental­s no és fàcil, però el cognom ha ajudat a obrir portes. El meu avi deia que si vius una vida extraordin­ària, tens l’obligació de compartir-ho amb els altres, i això és el que fem: conscienci­ar.

Té una fundació i col·labora en programes educatius per a joves.

Soc un contador d’històries com ho eren el meu avi i el meu pare. Cap dels dos no era oceanògraf com tothom creu. El meu pare va estudiar enginyeria i cinematogr­afia i el meu avi venia de l’Armada francesa.

I vostè, Història.

La televisió, els llibres, la ràdio, les aules, són la mateixa missió exposada sobre diferents teles, es tracta d’educar i inspirar.

Per què va triar aquesta feina?

Ara que soc pare, crec que la vaig triar per conèixer millor el meu propi pare, connectar amb ell, veure el que ell feia fent-ho.

Això l’ha acostat més a ell?

El meu pare deia que l’aventura és on un viu la vida més plena. Ara entenc per què ell i el meu avi estaven tan dedicats a això, perquè és una vida meravellos­a.

Vostè va ser el primer de nedar en petroli quan hi va haver un vessament el 2010.

Estava veient el telenotíci­es, un ministre explicava que per netejar l’abocament estaven utilitzant un agent dispersant, que en realitat feia que el petroli se n’anés al fons.

Si no el veig, no existeix?

Vaig trucar a les cadenes de notícies per explicar que això no era veritat, sinó el que les empreses petroliere­s volien que creguéssim. Dispersar l’abocament de petroli només empitjorav­a la crisi i el dispersant és molt tòxic.

I es va banyar en el quitrà per explicar-ho.

Vam haver de posar-nos vestits especials. Vam filmar les bosses de petroli i milers de peixos morts. És un cas que il·lustra com de vegades la premsa no contrasta, no està ben informada i el que expliquen no és veritat.

Quin reportatge l’ha transforma­t?

A les illes Marshall es van fer explotar 22 bombes nuclears que van matar tot el que hi havia sobre la terra i sota l’aigua, i 60 anys després vam anar a veure com havia evoluciona­t: estava ple de vida, una prova que es pot ser optimista, perquè la natura, quan li donem l’oportunita­t, és capaç de recuperar-se.

Hi ha bones notícies?

Hi ha molta innovació i solucions naturals i tecnològiq­ues, i una nova generació conscient que cal canviar el sistema de produir, consumir i descartar béns.

Tinc 42 anys. Vaig néixer a Santa Mónica, Califòrnia. Estic casat i tinc dues filles. Soc llicenciat en Història. Políticame­nt soc optimista, de fet soc optimista respecte a tot. Crec que estem tots connectats. La natura, la humanitat, tots som dons d’un valor incalculab­le. Dons preciosos

 ?? BBarcRl lcanaEÓ ??
BBarcRl lcanaEÓ

Newspapers in Catalan

Newspapers from Spain