França: no s’ha acabat

D’entrada, els resultats de les eleccions presidencials franceses han representat per a molts demòcrates europeus una gran tranquil·litat. Amb totes les seves limitacions, Macron representa la consolidació d’un projecte europeista, allunyat de populismes estèrils i continuador d’una voluntat de reforçament institucional al servei de la llibertat i del progrés. Macron ha guanyat; Europa també. La victòria de Marine Le Pen hauria estat tant com obrir la porta a la desestabilització com a caldo de cultiu favorable als posicionaments d’extrema dreta. Els riscos eren molt forts; el temor es palpava. I, de moment, Macron ha convençut la majoria dels francesos que l’opció de la llibertat enfront del totalitarisme excloent era la que més convenia al futur de França. I, realment, la seva victòria és, per a molts, reconfortant. La victòria de Le Pen feia por.

Però no es pot oblidar que un 40% dels francesos no han tingut vergonya de votar Le Pen. Sabent el que això representava, l’han votat. S’han cuirassat davant les crítiques arrelades en el que el programa de Le Pen proposava, les han ignorat o, com a mínim, negligit i l’han votat. Han votat contra Macron com a expressió de disconformitat però acceptant alhora que per “anar contra” tot s’hi val. Tot, fins i tot votar Le Pen! No volien governar; volien que no governés Macron. No volien estabilitat, ni progrés, ni llibertats, ni democràcia. Volien anar contra Macron, en un exercici de suïcidi polític molt semblant al que es va viure a Europa moments abans de la Segona Guerra Mundial.

I aquestes eleccions també han estat una demostració que els extremismes de signe populista coincideixen molt sovint, encara que els uns se situïn a l’extrema dreta de l’arc politicoideològic, i els altres ho facin en l’espai de l’extrema esquerra. És evident que a França, votants de Mélenchon han preferit votar Le Pen o abstenir-se abans d’ajudar amb el seu vot a Macron. Des d’extrems diferents la contestació del sistema democràtic els uneix. Són tots dos antieuropeistes, antiatlantistes, antitot. Els uneix la visceralitat antisistema, el rebuig del creixement, el decreixement com aspiració. I tots ells saben que només hi ha una cosa que els il·lusiona: fer impossible una acció de govern estable, inclusiva, convivencial.

Aquests riscos s’estan banalitzant. No es vol mirar enrere per recordar les etapes històriques en què aquestes polítiques van portar com a conseqüència convulsions traumàtiques. Tornem a minimitzar el verbalisme demagògic, el desig de confrontació, el menyspreu de les llibertats democràtiques i, sobretot, la devaluació de les institucions. De tot això n’hem vist molts exemples els darrers temps a França i, per aquesta raó, la victòria de Macron és tan rellevant. I, a la vegada, tan preocupant la coincidència entre Le Pen i Mélenchon.

La batalla no s’ha acabat; com assenyala Marine Le Pen, ara venen les eleccions legislatives i aquí es poden produir coincidències que defineixen majories contradictòries guiades més per ressentiments i rancúnies que per propostes programàtiques constructives i responsables. França té un problema; Europa també, tant pel que França representa en el projecte europeista com perquè també son altres els països europeus que presenten situacions polítiques semblants. Ens tocarà seguir el que passarà a França. Ens hi juguem molt.

Res del que passa a Europa ens pot ser indiferent. Però el que passa a França ens afecta a tots molt especialment. Cal viure-ho, seguir-ho, aprendre’n.Sí,certament,enshijuguemmolt. ■

Ara venen les eleccions legislatives i es poden produir majories contradictòries