‘Alcarràs’ i els cinemes de poble

La meva notícia preferida de la setmana la va donar aquest diari fa uns dies, a través d’agències: 14 localitats de les comarques de Lleida i Tarragona que fa més d’una dècada que no tenen cinema els reobriran per projectar Alcarràs aquest cap de setmana. A Cervera no hi ha cap sala de cinema amb activitat continuada des del 2013. Al Pla d’Urgell la fita és encara més gran: el local del poble, el Torregrossa, va tancar a finals dels vuitanta, igual com el Camats d’Artesa de Segre, que reobrirà després de gairebé 40 anys per passar una pel·lícula que es va rodar a la comarca del costat. A més, a molts altres pobles, incloent-hi Alcarràs mateix, el film de Carla Simón es podrà veure als casinos.

És de certa justícia poètica que els veïns de la zona no s’hauran de desplaçar fins a Lleida o Barcelona per veure un film que va, entre altres coses, sobre com n’és de difícil quedar-se.

A la pel·lícula hi ha un moment en què la germana de la família Soler que sí que se’n va anar, que viu a Barcelona amb la seva nòvia –quan la bestia l’anomena “la seva amiga”, la neboda la corregeix–, li diu al seu germà Quimet, el més semblant a un protagonista que té una pel·lícula tan coral, que cada vegada que hi torna recorda per què va tan poc pel poble. Allà ella hi té molta de la gent que estima, i una taula gran sota una parra on es mengen cargols, i on també es fan els comentaris i es materialitzen les actituds que la van empènyer a anar-se’n. Tot això no està subratllat en el guió: la feina de pensar la fa cadascú.

Alcarràs és –ja no té cap mèrit dir-ho– una pel·lícula que perdurarà i el seu èxit s’està vivint des del primer dia com una victòria col·lectiva. Quan va guanyar l’Ós d’Or a Berlín, al meu Twitter i als meus xats es va celebrar com una Champions i cadascú tenia el seu motiu per alegrar-se’n: per la zona de la qual parla, per estar feta en català, perquè representa un cinema tossudament personal, perquè a tots ens cau molt bé Carla Simón. De moment, la pel·lícula ja ha obrat aquest altre petit miracle, el de reobrir els cinemes polsosos on la gent farà cua i pagarà per una cosa que no donen les plataformes. Tant de bo no tornessin a tancar. ■