Els principis com a mitjans

Els temps canvien i els discursos s’adapten, per dir-ho a la manera de Foucault, al nou camp de possibilitats estratègiques. De la mateixa manera que no hi pot haver guerra freda sense confrontació ideològica, la confrontació ideològica de la guerra freda esborra la distinció entre la política nacional i la política exterior. Un document publicat pel Departament d’Estat dels EUA a l’inici de la vella guerra freda ( La nostra política exterior, 1950) començava constatant la realitat d’aquest esborrament. I, a continuació, recordava que tot allò que es feia o passava portes endins, des de les polítiques fiscals o pressupostàries fins al que sortia a la premsa, tenia conseqüències portes enfora. És en aquest context que cal situar el cèlebre argument de l’aleshores secretari d’Estat Dean Acheson, segons el qual la discriminació racial als EUA tenia un efecte advers en les relacions internacionals d’aquest país.

Acheson no va ser mai partidari que els règims africans que practicaven l’apartheid l’abandonessin. La seva consideració sobre els drets civils no responia a un judici de valor, sinó a la constatació d’un fet, que, evidentment, també havien constatat a l’altra banda del teló d’acer, on van treure conclusions semblants. Aquesta coincidència va fer que la política interior de les dues grans potències es convertís en un escenari en què els governs respectius s’esforçaven per aparentar que s’assemblaven al que pretenien representar i no a la imatge que d’ells mateixos promovia el rival. Aquella posada en escena va tenir alguns efectes positius als EUA, on va ajudar a obrir la porta a reformes dels drets civils i a certa disminució de la desigualtat social. Però, tenint en compte els criteris de polarització que intervenen en la nova guerra freda que s’anuncia, no sembla que ara aquesta mena de resultats puguin tenir lloc a l’Est i resulta improbable que es repeteixin a l’Oest.

Segurament ha estat Paul Wolfowitz, que va tenir Acheson com a mentor, qui ha defensat més descaradament el caràcter instrumental dels principis en la política exterior. En un article publicat el 2000 ( L’art de governar en el nou segle), va identificar l’essència de l’art de governar amb la combinació de les necessitats del moment, els objectius estratègics i les idees morals, que, segons venia a dir, són molt útils, però amb les quals només convé ser coherent quan concorden amb les necessitats i els interessos. Amb aquest plantejament, que sembla ben realista, es poden fer polítiques exteriors molt diverses. El cas del mateix Wolfowitz, que, com a sotssecretari de defensa de George W. Bush, va ser el principal arquitecte de la guerra de l’Iraq, exemplifica que algunes d’aquestes polítiques poden tenir efectes tan desastrosos com duradors. I convida a qüestionar la idea que la condemna de la invasió d’Ucraïna ha d’anar de bracet de l’oblit de la reflexió sobre el nou ordre internacional que s’està construint a contrarellotge.

Wolfowitz ve a dir que les idees morals són molt útils quan concorden amb les necessitats i els interessos