La Vanguardia (Català-1ª edició)
“He fet un disc totalment pandèmic”
Jorge Drexler Músic, publica l’àlbum ‘Tinta y tiempo’
Jorge Drexler va publicar divendres el seu àlbum Tinta y tiempo (Sony), una obra determinada per la pandèmia i en què fa una reivindicació de l’amor com a remei-conseqüència davant el seu embat. Drexler precisament va viure dissabte un bany de focus i multituds per la seva participació en l’espectacle concert que va oferir C. Tangana, un de convidats del seu flamant disc, al Palau Sant Jordi. Drexler l’oferirà al Festival Jardins de Pedralbes el 30 de juny.
Si no hi hagués hagut pandèmia, tindríem un àlbum molt diferent?
He fet un disc totalment pandèmic, encara que no parli explícitament de la pandèmia. Ho va ser en la dificultat, en la batalla amb el full en blanc, que per això l’escenari, la caràtula i el vinil són blancs. Aquesta batalla contra el full en blanc sempre és traumàtica per a mi, i els períodes de composició són de desequilibri personal: soc mala companyia, mal amic, mala parella, mal pare...
Tenia cap necessitat de fer un àlbum així?
Sí, una de més específica que per finalitats terapèutiques: he volgut revitalitzar una relació d’amor amb el teu repertori, com qui decideix revitalitzar una relació de parella: vull ser present ara, vull sentir que aquesta relació és viva, com es reflecteix en cançons com Cinturón blanco o
Bendito desconcierto.
Què l’empeny a fer aquesta lloança de l’amor en aquest punt de la seva vida?
El que faig aquí és refrescar la meva relació amb l’amor des d’un angle diferent. Volia cantar sobre l’amor perquè l’hem tingut molt lluny durant la pandèmia, ha estat una època de molta escassetat amorosa; vam ser pobres en abraçades, en petons, en olors de persones, en brindis, en despreocupació.
Satisfet de com ha quedat Tinta y tiempo?
Estic content de la constitució del disc; dura 35 minuts, que és el mateix que va durar el Revolver
dels Beatles, que és el meu disc preferit de sempre. No necessites temps: necessites qualitat, no ho oblidem. Aquest temps et dona espai per canviar la vida a una persona, com Revolver em va canviar a mi. I la tercera vida és quan les poses en directe. Hi ha cançons molt rítmiques que imagines que seran el moment ballable del concert, però quan arribes al concert aquell concepte es confon i es converteix en una de les més despullades.
Una de les col·laboracions és la de C. Tangana. Un dels beneficis per a vostè de col·laborar amb ell és que ara el nom de Jorge Drexler és conegut per nous públics? No vull que soni petulant, però jo crec que el tipus de crossover que es produeix amb en Pucho [C. Tangana], anant ell a buscarnos als veterans com Calamaro, Kiko Veneno o Carmona, o al gènere tradicional del flamenc, el beneficia més a ell que no pas a nosaltres. I ho dic amb respecte a la genialitat. La gent que li agrada la música urbana no m’escoltarà a mi pel fet de sortir en un disc de C. Tangana. Segur. I jo tampoc no ho faig per això: a mi m’importa molt més com reverdeix una relació, com es refresca la relació amb la composició, que d’això és del que em beneficio d’en Pucho, no pas de l’eco mediàtic que em pot reportar.
Què va sentir dissabte amb aquella festa espectacle al Sant Jordi en què vostè va participar?
Molta admiració, per ell i per la generació de joves que van venir que saben reconèixer i apreciar un producte amb un nivell de sofisticació artística i identitària molt alt i molt profund. Més que no pas la retransmissió d’un concert és un pla seqüència, és l’escenificació d’una pel·lícula, on el que mana és la càmera.
Diria que ara com ara és un espectacle únic?
Jo hi vaig portar un amic italià de la nostra generació, crític musical, i em va dir que és el millor que es fa ara mateixa a Europa. Jo no viatjo gaire, però és el millor espectacle que he vist en molt de temps; fins i tot canvia el concepte d’espectacle. ●