La Vanguardia (Català-1ª edició)
Mirna Lacambra o la tenacitat a favor de l’òpera
Fa quatre dècades que la presidenta d’Amics de l’Òpera de Sabadell lluita per portar el gènere a tot Catalunya
Faltaven anys perquè caigués el mur de Berlín quan Mirna Lacambra (Sabadell, 1933) va tenir la brillant idea d’aixecar el que seria l’exitós projecte Amics de l’Òpera de Sabadell. En aquell moment, recorda, es trobava de gira per Alemanya cantant Tosca. “O era Un ballo in maschera?” La qüestió és que la soprano feia els seus exercicis vocals en un hotel de Munic quan ho va veure clar: apel·laria als melòmans de la seva ciutat natal per promoure l’òpera.
“’Per què no?’, em vaig dir. Teníem un teatre magnífic, o almenys això creia jo, perquè després La Faràndula va resultar que era defectuós per a l’òpera”, explica la sempre activa Lacambra. A punt de fer els 89, la que va ser una de les sopranos catalanes amb més projecció internacional continua tan fresca i il·lusionada com aquell febrer del 1982, en què es va constituir l’associació. L’octubre d’aquell mateix any van estrenar la seva primera producció, una Madama Butterfly de Puccini.
El projecte disposava de cor propi, tot i que el Liceu els va ajudar molt, rememora l’artista, deixant-los decorats i llogant-los part de l’orquestra. Quan la Simfònica del Gran Teatre va tenir massa feina, van crear la Simfònica del Vallès, que més tard es va organitzar com a cooperativa i ara és una de les quatre potes de la flamant Fundació Òpera a Catalunya, juntament amb Amics de l’Òpera de Sabadell, la Fundació Banc Sabadell i la Fundació Fluidra. Aquesta nova aliança garanteix la continuïtat del Cicle d’Òpera a Catalunya, que ja fa 34 anys que acosta el gènere a ciutats com Sant Cugat del Vallès, Manresa, Granollers, Reus, Girona, Vic,
Tarragona, Lleida, Viladecans, Tortosa o Barcelona.
Existiria aquest magne projecte cultural si Mirna Lacambra no hagués tingut la seva experiència europea? Possiblement no. Abans de recórrer també els Estats Units i Sud-amèrica, i d’aconseguir èxits amb l’estrena mundial de Yerma de Villa-Lobos, a Santa Fe de Nou Mèxic, Lacambra va tenir la seva primera experiència internacional amb Il trovatore en alemany.
“Hi havia un representant a qui li semblava que podia cantar per Europa. Em va portar de gira d’audicions i va sorgir Berlín”. I la van contractar cinc anys a la Komische Oper de Berlín, a l’altre costat del mur. “A l’Alemanya comunista hi vaig haver de treballar d’amagat, amb contracte; si no, m’haurien timbrat el passaport a la frontera i de tornada a Espanya hauria acabat a la presó”, explica entre rialles nervioses.
Va ser treballant per Europa que va percebre que allà totes les ciutats, petites, mitjanes o grans, tenien un teatre d’òpera. Com era possible que a Espanya només hi hagués el Liceu? “Llavors no existia ni el Real, ni València, ni Sevilla... i Bilbao muntava quinze dies amb òperes en què actuaven les Tebaldi, els Del Monaco..., que
La Generalitat no s’adona dels estalvis que fem a Òpera a Catalunya”, diu l’alma mater del projecte
cantaven, cobraven i marxaven”.
Així va ser com, superant el prejudici de tanta gent –polítics inclosos– que l’òpera era per a rics, va impulsar un projecte que a més és catalitzador de talents. “Aprofitant decorats, vestuari, assajos... podem fer l’Escola d’Òpera, que d’altra manera seria impossible”, adverteix. “La Generalitat no se n’adona, però fem molts estalvis”.
L’actual temporada conclou amb un Rigoletto de Verdi ambientat al segle XX, en les veus del baríton Luis Cansino, el tenor Antoni Lliteres i la soprano Elisa Vélez. La gran novetat és que després de la seva estrena demà a Sabadell acabarà la gira catalana i farà dues funcions a Santander. ●