Geoffroy Delorme,

Fotògraf i ecologista immersiu, set anys vivint entre cabirols

que quan estaven amb mi la resta dels animals els molestaven menys.

Una relació d’amistat?

Sí, tenia contacte amb 43 amics cabirols i una relació molt estreta amb 12: venien a buscarme, a jugar amb mi, em llepaven. Era una relació com amb una mascota.

Curiós.

Crec que els divertia que jo fos allà amb ells, així que van decidir compartir amb mi la seva olor i marcar també el meu territori. Els cabirols són molt sensibles a les nostres emocions i, sobretot, a l’olor que aquestes emocions exhalen.

Oloren el nostre estrès i agressivitat.

Sí, com ells, aleshores, desprenem una olor àcida. L’alegria i la tranquil·litat exhalen aromes dolces. La confiança absoluta que em van concedir em va commoure i vaig canviar.

Parli’m d’aquesta transformació.

Vaig descobrir l’equilibri interior i va canviar la meva concepció del món. Per als cabirols la mort forma part del repte de viure, i compartir-lo em va permetre descobrir un sentit profund de l’ecologia. Tothom vol poder adquisitiu per consumir, però consumir per a què, per ser feliç? Probablement seríem més feliços amb menys coses.

Ja.

No té sentit que ens arribin aliments de l’altre extrem del planeta o que els caps de setmana agafem el cotxe i fem cua per anar a la natura. Visquem a prop d’ella, consumim i conreem el que ens és propi.

Per què ha tornat a la civilització?

L’explotació de la fusta va arribar, va devastar el territori i els animals se’n van anar.

Se sent més sol entre els humans que entre els cabirols?

Sí, però al poblet on visc tothom està sol. L’aïllament és un fet que avança ràpid. Com a humans hem perdut aquells vincles profunds que van engrandir la nostra espècie.

Al bosc no es va sentir mai sol?

Mai. Asseu-te sota un arbre i en algun moment apareixerà un animal, se t’acostarà, posarà l’atenció en tu i després seguirà el seu camí, però hi haurà un intercanvi.

Va decidir explicar al món la noblesa dels seus amics els cabirols.

Vaig conèixer una passejant que estimava els animals i m’hi vaig obrir, li vaig explicar la meva història . “Hauries d’exposar les teves fotografies per donar a conèixer la vida dels cabirols” em va dir.

I ho va fer.

Va venir molta gent que volia veure tant les fotografies com aquell paio estrany. Em va sorprendre descobrir que, per l’olor de cada persona, podia reconèixer la irritació, el temor o la desconfiança que exhalaven.

Tinc 38 anys, però no els compto. Vaig néixer i visc al costat dels boscos de Louviers, a Normandia.Visc en parella i no tenim fills. Vivim en un sistema polític vertical on hi ha molta jerarquia i competència. Jo visc en un model diferent: horitzontal, on totes les persones i éssers són interdependents. No tinc creences