La Vanguardia (Català-1ª edició)
La tomba de la gallina de Mussolini
El cementiri d’animals domèstics patrocinat pel dictador italià fa cent anys
Acomençaments dels anys vint del segle passat, Benito Mussolini va comprar tres pollets en una fira per a tres dels seus fills, en Bruno, en Romano i enVittorio. Dues de les cries no van sobreviure. Però la tercera es va convertir en una gallina molt estimada, una companya de jocs inseparable dels nens. Tant que, quan va morir, el 1922, el dictador feixista va demanar al seu veterinari de confiança, Antonio Molon, que cuidava els seus gran danesos, que busqués un lloc per enterrarla al seu terreny i que els seus fills poguessin anar a deixar-hi flors i recordar els bons moments plegats.
De mica en mica la veu es va escampar i aviat van començar a arribar més peticions de sepultures per als animals de companyia dels romans. Així va néixer Casa Rosa, el cementiri d’animals més antic d’Itàlia i l’únic de la regió del Laci, que fa cent anys. Situat al jardí d’una casa al sud de la capital italiana, avui dia acull al voltant d’un miler de tombes de gossos i gats, però també conills, coloms, pardals, lloros, tortugues i fins i tot una lleona anomenada Greta que un home va tenir durant vuit mesos tancada en un apartament.
“L’amor pels animals demostra el grau de civilització d’un poble”, assegura en una caseta a l’entrada Luigi Molon, fill d’Antonio Molon, que com ell també és veterinari. Als seus 73 anys, va néixer en aquesta mateixa casa i no ha pensat mai a dedicar-se a res més que no fos donar un descans digne a aquests animals domèstics. El seu fill, de 40 anys, seguirà la mateixa carrera familiar.
El veterà guardià ha vist desfilar per la Casa Rosa tota mena de personatges il·lustres que han format part de la història d’Itàlia. A més de la gallina de la família Mussolini, el cementiri ha tingut hostes com els gats i els gossos de la casa de Savoia, el caniche blanc del president de la República Sandro Pertini, els gats de l’actriu Anna Magnani o l’inseparable gosset Michael de Brigitte Bardot, que era a Roma per filmar El menyspreu. També el cineasta Federico Fellini, i jutges i senadors italians han enterrat aquí els seus millors amics de quatre potes.
Això sí: no obre la boca quan li pregunten per la identitat dels personatges cèlebres vius que han vingut recentment a fer ús dels seus serveis. “No t’ho puc dir perquè no tothom ho entén, i després se’n burlen”, revela. “Són coses molt íntimes. Tothom plora quan se n’acomiaden. He vist gent que mentre llençàvem la terra a sobre del cos de l’animal deia que volia llançar-se al nínxol”, explica mentre s’encén un cigarret.
El custodi promet que “tot és legal” mentre obre una carpeta amb una llicència de l’Ajuntament de Roma del 1984. A Itàlia encara no hi ha una llei que permeti cementiris per sepultar animals domèstics, tot i que hi ha mausoleus semblants a la Casa Rosa en altres indrets del país. A la pràctica, molts italians que no volen incinerar els animals de companyia els acaben enterrant d’amagat al jardí. Per evitar-ho, alguns polítics locals del Moviment 5 Estrelles treballen en una proposta que permetria els cementiris de mascotes per garantir que les restes es quedin en un lloc segur.
Molon no revela el cost dels
Els gats d’Anna Magnani, el gos de Brigitte Bardot o el caniche de Sandro Pertini han descansat al mausoleu
seus serveis, però sí que l’enterrament inclou un lloc reservat al cementiri durant cinc anys. Després, si volen, ho poden renovar. Pagant, esclar. Si no, les restes són incinerades, com va passar amb una parella de ximpanzés oblidats. “La gent em truca –afirma– i en dues hores ho puc tenir tot a punt per a una sepultura en condicions. De vegades em truquen fins i tot de nit... Què hi farem”.
La família s’encarrega de contractar un obrer que els ajuda a excavar i també ofereix làpides de fusta on els propietaris escriuen el seu nom, hi inclouen una fotografia i hi col·loquen peluixos o les joguines preferides dels peluts. Hi ha qui ho considera poc i recorre a un marbrista perquè fabriqui luxoses làpides. Com la d’en Teodoro, un gos que va viure fins al 2003, recordat com una “criatura que “tenia una bellesa sense vanitat, força sense insolència, valentia sense ferocitat i totes les virtuts de l’home sense els seus vicis”. O la de la Perla, un caniche que encara té flors a sobre de la tomba, estimada “més que a res”. “Has estat la nostra felicitat”, signen “la mama i el papa” sobre les restes de la gosseta Lady.
A l’entrada, els hostes són rebuts per l’escultura d’un gos i la inscripció: “Per a tots aquells que no tenen un amo”.