Autenticitat

L’autenticitat és un valor polític extraordinari. Potser un dels més rellevants. L’electorat, cada vegada més desencisat i desconfiat, demana que els seus representants siguin, sincerament, com més semblants millor a les persones que diuen representar. Els electors reconeixen ràpidament el que és veritable i penalitzen, sobretot, la mentida i la impostura. Desconfien de l’artifici, de l’excés de màrqueting, del posat. “Ser natural és el més difícil dels posats”, deia Oscar Wilde.

Ser autèntic és ser realment el que sembla o es diu que s’és. Simon Lübke ha teoritzat sobre el concepte i ha establert tres processos per a la seva construcció. En primer lloc, l’autenticitat política realitzada, que s’ha d’entendre com el procés de construcció social, que abasta des d’allò

Els electors estan tips de la perfecció buida, de la màscara que amaga

que és algú fins a si es manté fidel a si mateix. És a dir, ens remet a l’autenticitat com a integritat, a la coherència. “L’autenticitat implica un compromís ferm amb els propis principis, ja siguin correctes o incorrectes”, assenyala Lübke.

En segon lloc, l’autenticitat política mediada, la que es construeix a través dels mitjans periodístics i la tecnologia (per exemple, les xarxes socials). I, en tercer lloc, l’autenticitat política percebuda: els processos mitjançant els quals les persones es formen impressions dels polítics per jutjar si són autèntics o no.

Altres teòrics, i en una línia totalment oposada, com el sociòleg Gilles Lipovetsky, defensen que l’autenticitat real és el procés constant de treball i esforç. Per ell, ser autèntic no és fer el que un vol –o mostrar-se com s’és–, sinó arribar fins on cal arribar. I això cal guanyar-s’ho.

En definitiva, l’autenticitat implica mostrar sempre com és un o una de debò. I això comporta expressar emocions, positives i negatives, i gestionar-les per a un mateix i per als altres. L’autenticitat és, també, un dilema: és sempre beneficiosa –políticament i electoralment– la transparència coherent? O, al contrari, hem de controlar la veritat, regular-la, administrar-la, dosificarla? Quanta autenticitat és convenient, quanta és exigible?

Els electors estan, em penso, tips de la perfecció buida, de la màscara que amaga, de l’excés de producció. Més que mai, avancen els autèntics, amb els seus defectes i virtuts, però que no enganyen. ●