La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ellroy es riu de Hollywood
La patum de la novel·la negra publica ‘Pánico’, una sàtira fosca que reprèn les revistes pioneres en escàndols sexuals de les grans estrelles
James Ellroy (Los Angeles, 1948), una de les patums de la novel·la negra, autor de llibres com L.A. Confidential i La dalia negra, dedicada a la seva mare, que va ser violada i assassinada quan ell tenia 10 anys, torna. Amb Pánico (Random House). Per descomptat, omple de corrupció, violència, drogues i morts el Hollywood dels cinquanta. I amb estrelles com James Dean, Liz Taylor i Rock Hudson, en una barreja de personatges reals i ficció que permet a Ellroy passar comptes, malgrat que el protagonista és molt real, Fred Otash, un policia corrupte, detectiu privat i solucionador de problemes, especialment sexuals, per al Hollywood daurat, i que va treballar per a la revista Confidential, pionera de les xafarderies més escabroses.
Ellroy, en una visita a Madrid per presentar Pánico, sembla un personatge d’una de les seves novel·les. Camisa hawaiana, porta un pin d’Ucraïna a l’americana. “Per què? Perquè vull que els ucraïnesos clavin una pallissa als russos? Soc rabiosament anticomunista de tota la vida; Rússia i jo no ens entenem”, diu.
La correcció política no es va fer per a Ellroy, que ha posat al centre de Pánico Otash: “Un extorsionador que ajudava a sortir de situacions complicades artistes, un ocultador de mentides. El 1956 Rock Hudson rodava Adeu a les armes a Itàlia, i es va enamorar d’un italià. Van tenir una aventura. El noi el va seguir, i Hudson llavors estava casat de mentida. En Freddie li va haver de clavar un cop de peu, li va donar diners i va aconseguir que li revoquessin el visat”. Amb Otash ja hi va intentar fa anys un acord perquè protagonitzés la seva novel·la American Tabloid implicant-lo en l’assassinat de Kennedy, cosa que ell no contradiria. “El vaig conèixer els últims anys de vida, del 89 al 92, i després va morir. Adeu, Freddie. Em va demanar massa diners, i jo no confiava que respectés l’acord i no ho xerrés als mitjans. Sí, vas matar Kennedy, no ho contradiguis. I no tenia encant. Ja mort l’he utilitzat com a protagonista, i veig que és un bufó. Aquesta novel·la és una sàtira. He tornat als cinquanta, Los Angeles, i m’ho he passat bé difamant totes aquestes figures culturals que odio: James Dean, Nicholas Ray... Dean era un actor de merda i és el pare de la cultura juvenil. Ray era un comunista de merda. I odio Rebel sense causa. Vaig decidir riure’m de tot això, i en Freddie i la policia se n’han encarregat”.
I de Kennedy, que apareix entre festes, drogues i amants, diu que era “un president de tercera classe, però històric, i si ets històric ets meu. Reescriuré la teva vida segons els meus criteris”. Una estratègia que respon, raona, al fet que “sempre he tingut la sensació des que van matar la meva mare que hi ha una història secreta que la gent no coneix, i una de les meves missions és descriure-la de manera fictícia”. Té més missions? “M’agrada mostrar homes horribles en el procés d’enfonsar-se i convertir-se en éssers humans de veritat. Per això Joyce Carol Oates diu que soc el Dostoievski nord-americà. Això vol dir que ell és l’Ellroy rus”. ●
“James Dean era un actor de merda, i odio ‘Rebel sense causa’; vaig decidir riure’m de tot això”