La Vanguardia (Català-1ª edició)
Massa Anfield El Vila-real sucumbeix davant el corró del Liverpool després de resistir 53 minuts
“Potser el Juventus i el Bayern els van subestimar, però això no ens passarà a nosaltres”. Jürgen Klopp va complir la seva paraula. Liverpool no és Torí ni Munic, i el Vila-real no va poder donar el tercer cop d’Estat consecutiu a la Champions League. El gran somni d’optar a una orelluda se’ls va esfumar als groguets, que van sucumbir davant el corró vermell després d’haver resistit heroicament durant 53 minuts.
Anfield era l’última frontera del Vila-real per assolir el paradís de la seva primera final de Champions. Per segona vegada en la història arribava al penúltim esglaó, 16 anys després del fatídic penal fallat per Riquelme davant l’Arsenal (2006). Més de 50.000 goles escalfaven la caldera del mític coliseu, però el Vila-real estava preparat per no deixar-se intimidar per l’ambient eixordador. Havia tombat dos gegants com el Juventus, a vuitens (4-1 al global), i el Bayern a quarts (2-1). Per què no un tercer monstre?
Els groguets sabien que haurien de subdividir el partit en fraccions per sobreviure. Així, cada minut que passava amb la porteria a zero era una batalla guanyada per a un Vila-real que aguantava les inicials envestides vermelles. Amb un ordre defensiu numantí, les tres línies del 4-4-2 d’Emery ben proveïdes i basculant, el conjunt espanyol dificultava com podia l’avanç dels anglesos.
Després d’un inici impetuós del Liverpool, abassegador –com es podia esperar–, amb fins a quatre ocasions de gol en 20 minuts del seu trident Mané-Salah-Luis Díaz, el Vila-real va començar a portar el duel al seu terreny: la desconnexió dels carrils de passada, l’ocupació dels espais i el col·lapse creatiu del Liverpool.
Era el que interessava a Emery, adormir el joc anglès, que els reds no se sentissin còmodes, que haguessin d’abusar de la passada horitzontal buscant el pam de ter
El conjunt anglès va passar per sobre de l’espanyol, però no va sentenciar tot i les seves 20 ocasions de gol
reny lliure, construir amb dos o tres tocs, o que es veiessin obligats a llançar passades llargues o a penjar pilotes a un espès bosc groc, per acabar desesperant-se.
Ho provava de totes les maneres el Liverpool, que recorria a un repertori de recursos inesgotable: la pressió altíssima dels seus davanters, la velocitat per les bandes dels seus laterals convertits en extrems, els canvis de joc del catalitzador Thiago, els xuts llunyans enverinats de Luis Díaz (14m, 30m), o de Salah (26m), o a la mitja volta de Mané fregant el pal (33m), o el míssil que va enviar a la fusta Thiago (41m), o els intents de contraatac del seu renovat trident, mortífer, autor aquest curs de 69 gols (30 l’egipci, 20 el colombià i 19 el senegalès).
El Vila-real resistia a l’allau ofensiu del Liverpool en el primer temps, resumit numèricament en 13 ocasions reds –només dues a porteria– per una del Vila-real, a peus de Lo Celso, que va rematar per intimidar amb una vaselina desviada (36m). Era l’únic avís dels grocs, que amb prou feines van tenir la pilota. Però arribaven vius al descans.
La resistència del Vila-real no va durar gaire més després dels vestidors. El Liverpool va reaparèixer en bloc, li van invalidar un gol de Fabinho per fora de joc de Van Dijk (50m), i en dos minuts li va caure un 2-0 fulminant, que ensorrava tota la bona actuació del primer temps.
En l’1-0 la mala fortuna es va acarnissar amb el Vila-real. Una centrada de Henderson des de la dreta la va voler obstruir Estupiñán, amb la desgràcia que el seu refús va fer guanyar més altura a la pilota i se li va colar a Rulli, l’intent de rebuig del qual va impulsar la pilota cap a dins de la porteria.
No s’havia refet encara del gol