La Vanguardia (Català-1ª edició)
Odi a Guardiola
El tècnic del City torna a ser el blanc d’un cert madridisme per una polèmica sobredimensionada arran de les respostes després del partit a Manchester
El Reial Madrid va perdre a l’anada de les semifinals de la Champions contra el Manchester City en un partit en què els anglesos van ser superiors i els blancs van mostrar una vegada més la seva resiliència amb un Karim Benzema en estat de gràcia. Tot i això, un dels grans protagonistes en les hores posteriors va ser Pep Guardiola, no per les decisions tàctiques o per aspectes futbolístics, sinó per una cosa tan aparentment supèrflua com la brevetat en les seves declaracions, en especial quan va ser entrevistat per Movistar. Debats, fins i tot anàlisis, van merèixer les paraules de l’entrenador català, que no va defugir cap tema, sempre amb educació però sense la seva habitual eloqüència, més encara si es tractava d’un mitjà espanyol. “Espero no haver estat esquerp”, va dir acabant la roda de premsa el de Santpedor després d’esplaiar-se durant gairebé dos minuts en la seva última resposta. “Vostès em pregunten i jo responc. Ho he fet sempre durant els 12 o 13 anys que soc entrenador”, va indicar anteriorment a un periodista que el va veure molest.
És precisament en els seus inicis a la banqueta, quan va agafar les regnes del Barça el 2008, on neix la resposta a tant estudi, gairebé sempre pejoratiu o sobredimensionat, sobre l’actitud del tècnic. Contra tot pronòstic, Guardiola, culer de cor, va convertir els blaugrana en un dels equips més brillants de la història i en aquell camí d’èxit va causar diverses víctimes, sobretot el Reial Madrid, etern rival a qui va martellejar amb títols i derrotes humiliants fins a relegar-lo amb bon futbol a un segon pla molt incòmode. Sempre amb un discurs generalment sense controvèrsies (a excepció del famós “puto amo” dirigit a Mourinho), el català va passar a ser l’enemic número u del madridisme, que no va pair una perfecció per a ells impostada, acompanyada de cert aire de superioritat. Des de l’entorn blanc li van atribuir falsa humilitat una vegada i una altra. La teoria era clara: si queia Guardiola, queia el Barça. El seu suport a la independència de Catalunya, expressada sense objeccions, va agreujar l’animadversió.
Tot aquell context extraesportiu ha nodrit durant anys una rivalitat inflamada des de l’amarg record madridista, que rescata amb especial orgull sempre que pot la brillant golejada al Bayern (0-4) a les semifinals de la Champions del 2014, quan els bavaresos estaven dirigits pel català. Tot i això, eviten treure les estadístiques totals dels seus duels amb els equips de Guardiola, que té un balanç de 12 triomfs, quatre empats i quatre derrotes contra els merengues. Els números són més taxatius al Bernabeu, on acumula dos empats, una derrota i sis victòries, l’última amb el City als vuitens de la Champions del 2020 (1-2). Aquells resultats rauen al subconscient del madridisme.
Malgrat sortir alleujat de l’Etihad, on hauria pogut patir una golejada, el Madrid necessita al Bernabeu una altra nit com la protagonitzada contra el PSG per guanyar un City que de moment manté el tipus, tant pel resultat com per futbol. I per sostenir el discurs de la remuntada no hi ha res millor que fer pinya contra Guardiola. Potser per això el tècnic no va voler dir ni una paraula de més després del partit a Manchester, per no alimentar cap polèmica com la creada després de l’anada de quarts davant l’Atlètic. “En la prehistòria, avui i d’aquí 100.000 anys atacar dues línies de cinc és molt difícil”, va dir amb referència a que difícil que resultava perforar el plantejament defensiu dels blanc-i-vermells. A aquella frase li va canviar el sentit amb una interpretació molt esbiaixada, més encara si es té en compte que Guardiola prèviament es va cansar d’elogiar l’estil de Simeone. Però el terme “prehistòria” va ser prou estímul perquè l’ambient en la tornada al Metropolitano s’escalfés i el públic dirigís la ira cap al tècnic del City quan els anglesos van voler preservar el resultat en l’última mitja hora amb un joc més defensiu i amb pèrdues de temps.
El de Santpedor no vol repetir aquell guió. Vol que tot passi per la pilota, que és l’únic que pot controlar. ●