Marxo a viure als anys vuitanta

La meva filla d’onze anys em va sorprendre aquesta setmana, de bon matí, mentre esmorzàvem. Em va demanar: –Tu de quin equip ets, papi? Dels Lakers o dels Bulls? Bravo, bravíssim!

M’encanta aquesta conversa! Pensava que no arribaria mai!

De cop i volta, i sense adonar-se’n, la Julia m’havia enviat a la meva joventut. Als meus temps de canelleres i mitjons de ratlles, De La Soul al radiocasset i pòsters de bàsquet a les parets. La Julia em va fer pensar i em va fer dubtar. De sobte, jo mateix em preguntava:

“De qui soc? De Magic Johnson i Abdul Jabbar? O de Jordan i Pippen?”.

Ni idea!

Així doncs, entre torrada i torrada, vam obrir el mòbil i ens en vam anar a YouTube. Vaig escriure: Magic Johnson highlights. I li vaig dir a la Julia:

–Mira això.

Bufff.

El que feia en Magic! Robatoris inversemblants. I assistències amb el colze, o mirant a l’altra banda, o passant-se la pilota per l’esquena. Una vegada, Vlade Divac va dir: “Odio entrenarme amb en Magic perquè acabo amb la cara com un mapa: mai no sé d’on em plourà la pilotada”. La Julia em va contestar:

–El vídeo està bé, però mira tu aquest.

I va escriure: Michael Jordan highlights.

I... bé. Vet aquí Jordan: arrencava de mitja pista, accelerava, saltava des del cap de l’ampolla, s’estirava com un gat i dibuixava el concepte Air Jordan.

I així, tots dos tan tranquils, la meva filla i jo viatjàvem al passat i miràvem vídeos de bàsquet vintage, fins que vaig mirar el rellotge. Punyetes, l’escola!

De manera que vam sortir com un coet, i al cotxe la Julia va continuar preguntant-me: –Quan tinguem el gosset, quin nom li posem? –Jordan o Magic...

Va arrufar les celles i ho vaig entendre.

Ni l’un ni l’altre.

PD: el gosset ja ha arribat. És un teckel de pèl dur, bastant maco i ara per ara silenciós. Li hem posat Jackson. Me n’he anat a viure als vuitanta, amb la meva filla (i amb la meva dona, que consti en acta).