La Vanguardia (Català-1ª edició)
La batalla pel Donbass és adusta, sòrdida i cruel
L’exèrcit ucraïnès i la població, al límit de les seves forces
L’artilleria russa obre profundes cicatrius a la terra, però la gent no es mou de casa. Al seu costat, els soldats ucraïnesos també aguanten, però a canvi d’un esforç físic i mental que els esgota. Amb les seves armes no en tenen prou per contenir l’enemic. L’avanç rus al Donbass és lent però constant. Les pròximes setmanes encara seran més dures en aquesta regió de turons ondulats, avui sembrats d’un blat verd que els tractors vermells, grossos i obstinats es neguen a abandonar.
Tot el que se n’havia d’anar ja fa temps que se n’ha anat, i el que s’ha quedat no es mourà pas. Estrès, ansietat i por carreguen d’emocions els caps i els cors d’unes persones que quan els preguntes per què no se n’han anat contesten que perquè no poden o no volen, perquè tenen un familiar invàlid o perquè la seva casa és el seu món.
“Casa meva és la meva pàtria”, afirmava ahir una dona davant les ruïnes de la seva llar a Berestove. Les tropes russes són a una desena de quilòmetres i avancen cap allà. Fa tres dies un obús li va rebentar el jardí posterior i bona part de l’habitatge. És viva de miracle, però no se’n vol anar. Esperarà els russos, com els seus veïns, famílies amb nens que juguen a pilota al carrer encara que la guerra faci dies que truca a la porta de casa seva.
“És una ruleta”, reconeixia resignat un home a Liman, un important nus ferroviari sotmès des de fa quatre dies al foc intens de l’artilleria russa. Ahir a la tarda cremava una part de l’estació i un habitatge de planta baixa, i tot i així, malgrat el perill, hi havia gent a peu, amb bicicleta, amb rumb a una destinació que els podia costar la vida.
“És una ruleta”, reconeixia un treballador del ferrocarril. La seva dona i les seves dues filles eren a casa i havien decidit esperar els russos, que ja havien arribat a la platja de vies, situada a poc més d’un quilòmetre de la cantonada on ens havíem apostat a comentar impressions i novetats.
Si cau Liman, l’exèrcit rus disposarà d’un important cap de pont. Hi podrà enviar reforços i subministraments per tren, com fa a Izium, plaça que va prendre fa pocs dies.
Rússia acumula centenars d’homes i armament a Izium. Els ucraïnesos temen que hagi desplegat les bateries mòbils dels míssils Iskander, que són balístics i d’abast mitjà, suficients per fer volar grans infraestructures.
L’exèrcit rus avança des d’Izium cap al sud, però també des de les seves posicions a l’est i sud de Kramatorsk.
L’exèrcit ucraïnès reforça les defenses amb més homes i més armament. Les carreteres són un anar i venir de transports militars, de cotxes particulars amb soldats que van al front, cap a ciutats en flames, com ho estava ahir Pospaia, una plaça a uns seixanta quilòmetres de Kramatorsk que l’exèrcit ucraïnès estava a punt de perdre.
La situació és tan enrevessada que les emissores que se senten al front del Donbass i tot Ucraïna portaven ahir el missatge del ministre de Defensa demanant un esforç encara més gran a una població i un exèrcit exhaust perquè les pròximes dues setmanes seran difícils.
Dos helicòpters en vol rasant ho arriscaven tot ahir a la tarda sobre els prats de cereals per complir la missió en territori enemic. Amb aquestes mostres de valor, tot i això, no n’hi haurà prou si les armes dels aliats no arriben al front de seguida. Ucraïna perdrà més territori, però tot i així, en la derrota, tindrà una última oportunitat si la població no col·labora amb l’invasor.
Va passar el 2014. Els separatistes prorussos van aconseguir el control de ciutats com Sloviansk. Moscou hi va enviar un petit destacament militar de suport. La idea era reclutar un miler d’homes i crear una força de defensa local, però no s’hi va allistar gairebé ningú. Sense suport popular ni mitjans per imposar-se, els russos es van retirar
al cap de quatre mesos. Amb ells se’n van anar els capitostos de la insurgència separatista. Van abandonar el psiquiàtric que els havia servit de post de comandament, un edifici que van deixar en ruïnes i que continua així.
Han passat vuit anys i els russos tornen pel mateix camí. El ferroviari de Liman ha decidit que se n’anirà tan aviat com prenguin l’estació. No creu que sigui massa tard. Li dic si sap què ha passat a Mariúpol, a Butxa, en altres ciutats ocupades. Per què creu que els russos seran menys cruels a Liman que no pas a Butxa? Reconeix que no ho sap, però diu que ho pressent. Intueix que el respectaran perquè no són tan diferents. Parlen el mateix rus que ell. S’entendran, assegura.
El ferroviari no té més remei que esperar. Es nega a veure la cara adusta i sòrdida de la guerra. Creu que les seves filles de deu i vuit anys no quedaran traumatitzades, que a ell no el mataran i que ningú no violarà la seva dona.
La terra tremola i els homes que pateixen com ell creuen que les seves arrels els salvaran de la ignomínia que assetja darrere un horitzó cada dia més pròxim. No saben viure d’una altra manera. ●
El metòdic martelleig de l’artilleria russa roba terreny a les defenses ucraïneses