La Vanguardia (Català-1ª edició)
La síndrome de l’ofegat
Congrés dels Diputats, 28 d’abril del 2022. A mesura que anaven parlant els portaveus, produïen la impressió que les mesures econòmiques sonaven com una cosa estranya, aliena a l’interès dels escons i els espectadors. L’interès era mesurar la solitud i la solidesa del Govern central. I el Govern central anava construint la seva pírrica victòria discurs a discurs, però era una victòria trista, numèrica, no qualitativa; una victòria plena de crítiques a la seva manera de legislar, a la prepotència impròpia del seu nombre de diputats i, per descomptat, a la confiança trencada per l’episodi Pegasus. Tot això, precedit pel titular que més es repetia a la premsa del dia: “Sánchez cedeix”.
Sí, Sánchez va cedir, era notícia. I era molt més notícia que havia cedit davant la condició d’Alberto Núñez Feijóo. I els lectors s’havien sorprès que el portaveu del PSOE hagués contactat amb Vox. Era la síndrome del nàufrag: agafar-se impulsivament, desesperadament, a tot, al que sigui, per no morir ofegat. Va ser, sens dubte, el moment polític més aclaparador de la legislatura. La por havia arribat a la Moncloa. No era una por de perdre el poder, perquè això només pot passar per una moció de censura, avui inviable. Era la por de la solitud, la por de no aprovar cap llei en el que queda de legislatura.
No passarà. Però la lliçó que queda és que el govern-més-progressistade-la-història no es trencarà per la seva política econòmica, encara que la dirigeixi Nadia Calviño. Sí que es va començar a trencar per l’espionatge. Pablo Echenique, portaveu del partit que cogoverna amb Sánchez, ho va qualificar de “vergonya democràtica”. Si ni tan sols Podem és comprensiu amb una actuació del CNI, quin és el nivell de coherència del Gabinet? Hi ha molta més coherència en la relació de Podem amb els independentistes, units tots per una vella rancúnia a Margarita Robles, molt anterior a Pegasus. Robles és el preu i Sánchez no el vol pagar per lleialtat humana i no el pot pagar per dignitat política.
I en aquestes condicions, el panorama es defineix per aquests perfils: 1. la guerra de l’espionatge continua oberta; 2. darrere seu es troben, una vegada més, dues Espanyes: la que pensa, com Robles, que és legítim investigar qui desafia la Constitució o és sospitós de violentar l’ordre públic, i la que pensa que és una ignomínia; 3. la confiança dins del bloc de suport a Sánchez queda molt deteriorada, però no totalment trencada; 4. la dificultat més important torna a ser la relació amb Esquerra: ningú no va demanar el cessament de Robles amb més vehemència que Pere Aragonès i Gabriel Rufián. I ningú d’aquest bloc no va negar amb tanta força el seu suport al decret llei com Esquerra; 5. el pitjor, potser, és el que afecta la relació de Catalunya i l’Estat. Congelar la taula de diàleg, encara que de moment no hagi donat cap fruit, és una mala notícia per a la convivència; 6. la lluna de mel SánchezFeijóo va ser un miratge que no va durar ni 24 hores. No hi ha pau entre l’esquerra governant i la dreta aspirant; 7. compte, que en el llenguatge polític va aparèixer la paraula xantatge, i 8. Sánchez continua, però ja res no serà igual.
(Ciutadans)
(PNB) (EHBildu) (JxCat) (CUP)