També això passarà

Passats els judicis del procés, el socialisme va concloure que per superar-lo calia política d’apaivagament. L’acció més important d’aquest propòsit van ser els indults que, en perspectiva, no han suposat al PSOE el desgast que temia, ha beneficiat el PSC i ha contribuït a pacificar l’ambient a Catalunya.

L’estratègia de deixar escolar el temps com qui supera un dol, seguint la filosofia de També això passarà de Milena Busquets, li funciona, al partit català. El ciutadà valora l’oposició constructiva del PSC enfront la crispació de Ciutadans. L’oferta d’acords amb la Generalitat, fructifiquin o no —aeroport, pressupostos, llengua— i la mà estesa al Govern sense displicència —que podria perjudicar electoralment— ha erigit els de Salvador Illa en alternativa creïble a la majoria independentista. Ho diuen les enquestes.

Mentre aquest plantejament resulta, l’apaivagament del Govern d’Espanya cada dia resulta menys. D’una banda, el PSOE assumeix que és aviat per proposar a la taula de diàleg res que no siguin acords puntuals, perquè l’independentisme no vol abordar un pacte en un marc estatutari/constitucional. De l’altra, elaborar una proposta significa tensar el partit quan l’horitzó electoral no és clar.

La carpeta catalana, doncs, es posposa emparant-se en els comicis autonòmics, l’auge de l’extrema dreta, la guerra d’Ucraïna, la pandèmia o la crisi energètica. Aquesta dila

La manca d’actuació de Sánchez en la qüestió catalana fa que cada dia s’assembli més a la inacció de Rajoy

ció, però, té un límit. Gubernare és “conduir una nau”, no veure-les venir, i la manca d’actuació de Pedro Sánchez en aquesta qüestió cada dia fa que s’assembli més a la inacció de Mariano Rajoy.

Sortir de la presó no significa alliberar-se del ressentiment pel temps que hom considera injustament robat. Aquest factor té avui un pes crucial en les relacions ERC-PSOE. Als primers sostenir el govern Sánchez els suposa un esforç majúscul. El sostenen només en el marc d’una estratègia de negociació amb mirada internacional. El Catalangate tensa aquest element encara més.

L’independentisme no pot tirar coets. Part de la pròpia parròquia està esgotada de promeses incomplertes. El crèdit dels seus dirigents és limitat, però l’escàndol antidemocràtic —si se certifica— pot ser majúscul. El PSC sap que si es queda al marge perd centralitat. Per això s’ha sumat a la denúncia del Parlament per “esclarir els fets”.

Per necessària que sigui la funció dels serveis secrets en qualsevol estat, espiar la dissidència només és un pedaç. I no és clar que en aquest país —en què determinades praxis aviat s’interpreten com un anar “contra Catalunya”— També això passarà si no es fa política i es planteja una alternativa. Qualsevol aficionat al futbol sap que especular en excés amb la pilota sovint fa perdre el partit.