Orelles sordes

Fa anys –bé podem parlar de la dècada perduda, del 2012 al 2022– que el suposat diàleg entre els governants de Catalunya i del conjunt d’Espanya ha estat el que tòpicament se sol dir un diàleg de sords, expressió que potser la correcció política ara recomana que no es faci servir, però que exemplifica ras i curt allò que no hi ha pitjor sord que el qui no hi vol sentir i que cadascú per on l’enfila.

Amb tot, els indults atorgats pel Govern de Pedro Sánchez i l’entesa entre PSOE i ERC al Congrés, malgrat les tibantors, semblava que inauguraven un temps nou i un clima polític millor, encara que a hores d’ara ja hem vist de tot i un passet endavant i un passet enrere, i a sobre ens va caure de sobte la pandèmia i la seva gestió i fins i tot la guerra a Ucraïna i la inflació, per no esmentar la pugna caïnita entre Junts i Esquerra i els seus diversos pessics i punyalades. La veritat, tot un panorama. I el cas és que ens hem acostumat que cada vegada que un polític crida és també per no haver de sentir els adversaris. Molt crit i poc discurs. I moltes paraules dites sovint per no haver de dir res.

I enmig de tot el soroll ambient, ara resulta que vivim envoltats d’orelles que fan el sord, però que poden xiuxiuejar tots els nostres secrets a orelles ben disposades a escoltar-los. Fa temps que ens han advertit que els altaveus intel·ligents de casa nostra ens escolten, com poden fer-ho els telèfons mòbils, fins i tot apagats. I la tecnologia permet, diuen els que saben d’aquestes coses, gravar pràcticament qualsevol persona des de distàncies inversemblants. En fi, que ara s’ha destapat l’escàndol de les escoltes i, amb Pegasus i Israel pel mig, hem descobert el Catalangate, deunidó quin nom que li han posat –no tenim mesura per al ridícul–, i gràcies a Lola García hem sabut que l’escàndol estava cuinat i a punt per servir fa temps, però que algun estrateg havia decidit deixar el guisat a la nevera fins al moment processal oportú.

Aquesta setmana només ha aportat més confusió i més crits i més soroll, així que no hem avançat gaire, excepte en la foto mig èmula de Putin, taula llarga amb distància simbòlica, amb la qual la consellera Vilagrà va obsequiar diumenge passat el ministre Bolaños, que compta, l’hi reconec, amb tota la meva simpatia per la seva provada capacitat de fer bona cara al mal temps. Esclar que haver desenterrat i traslladat les restes de Franco en presència de la família del dictador deu ser com un doctorat en guardar les formes en situacions impossibles.

Que els espies espiïn se suposa que és la seva feina, però, malgrat que Espanya disposa d’un servei d’intel·ligència, com qualsevol Estat digne d’aquest nom, no hi ha dubte sobre el descrèdit que va cobrir d’oprobi un CNI que no va saber ni tan sols dificultar l’arribada d’urnes per al referèndum-plebiscit-demostració del 2017. Sens dubte, no són bons temps per als serveis secrets de l’Estat, que recorden bastant les aventures de la TIA (Tècnics en Investigació Aeroterràquia), en la qual militaven Mortadel·lo i Filemó. No tinc ni idea de fins on arribaran els crits en aquesta cridòria i si algú s’aturarà a escoltar i raonar, perquè tot és estrany, des de l’investigador militant independentista al darrere de la revelació de les escoltes fins a l’aparició de les xerrades entre Ruby i Gery per fer-ho tot més còmic si és possible. ●

No són bons temps per als serveis secrets de l’Estat, que recorden les aventures de la TIA