La plaça de Musk

És divertit i inquietant alhora assistir a l’intent de reformular el que és i el que no és llibertat d’expressió per part d’Elon Musk, el multimilionari que acaba de comprar Twitter. El nou amo fa aquest exercici en paral·lel al llançament de diversos tuits sobre noves opcions possibles a la xarxa mundial que vehicula el debat polític més calent. En una de les seves piulades, Musk afirma el següent: “Perquè Twitter mereixi la confiança del públic, ha de ser políticament neutral, la qual cosa significa efectivament molestar igual l’extrema dreta i l’extrema esquerra”.

Sobre neutralitat s’ha escrit molt i alguna cosa sabem des dels temps llunyans en què els primers impressors de diaris eren també els seus editors, directors, redactors i distribuïdors: no hi ha mitjans neutrals encara que els mitjans més solvents intenten ser veraços i rigorosos dins d’una línia editorial concreta, la qual cosa no té res a veure amb les trinxeres que converteixen el periodisme

Acceptarem les regles que fixi el seu amo o tocarem el dos de Twitter?

en desfiguració. Desgraciadament, hi ha públic per a tot, també per als mitjans que distorsionen els esdeveniments de manera sistemàtica.

Però Twitter no és un mitjà de comunicació, és tota una altra cosa. És un speakers’ corner virtual, global i amb milions d’oradors. És una plaça des de la qual es propaguen i es reben notícies, idees, ocurrències, consignes, rumors, bestieses, mentides i soroll. És, també, un teatre hiperbòlic de la lluita política, religiosa, cultural i ideològica. I és, finalment, una eina poderosa per influir en processos electorals i en la mobilització política en general. Musk no es conforma amb el fet de ser propietari d’un grup de comunicació, va més enllà del que va fer Jeff Bezos quan va adquirir The Washington Post, el 2013. El magnat d’origen sud-africà té la clau de la plaça i, a més, vol redissenyar-la a partir del seu particular concepte de llibertat d’expressió, informació i pluralisme. Acceptarem les regles que fixi el seu amo o tocarem el dos de Twitter?

El més bo d’aquesta faula és que està passant davant els nostres ulls de la forma més obscena, transparent diran alguns. A Musk li agrada que vegem les seves jugades en directe, als antípodes del poderós tradicional. Per això resulta molt més revelador analitzar els silencis del personatge que les seves piulades incessants. ●