Veu, cos, temperament

Era un actor que es lliurava als seus papers amb tot el cos, de cap a peus, com James Cagney, amb particular atenció a la mirada, els ulls, que perforaven qui tingués davant i podien destil·lar, segons el cas, crueltat o tendresa; un actor, doncs, flexible, de caràcter i temperamental. A aquestes aptituds cal afegir-hi la seva veu inconfusible, veu de cassalla, ronca, amb so de terra fangosa, que no podia amagar els seus orígens andalusos, però que, com els ulls, aconseguia modelar i portar a qualsevol terreny, qualsevol personatge: un senyoret, un frare, un mafiós, un home de negocis, un policia, un còmic itinerant, un militar…

Amb aquests tres punts cardinals (veu, cos, temperament), Juan Diego va esculpir, en cinema, en teatre, en televisió, una figura gegantina únicament comparable, en el marc del cinema espanyol, a la de Paco Rabal, de qui es pot considerar l’hereu natural. La seva sola presència feia que qualsevol film menor mereixés la visita. Un improvisat top cinc podria il·lustrar la seva versatilitat gairebé sobrenatural: 1. La noche oscura: intensíssima composició de Sant Joan de la Creu; 2. El rey pasmado: el frare atribolat que robava totes les escenes en què apareixia a la resta del repartiment; 3. Dragon rapide: Franco, d’uniforme o en pijama, un Diego que fa riure amb art, sense caure en la caricatura fàcil; 4. No sé decir adiós: impecable retrat del malalt terminal, les seves pors i tremolors internes, i 5. Algo amargo en la boca: un Diego principiant ja memorable en la pell d’un jove assetjat per tres dones.