Barcelona: un deute pendent amb el jazz

Un dia després que el Grec anunciés una edició de gran volada, el Festival de Jazz va confirmar ahir que la ciutat recupera i fins i tot supera –pel que fa als festivals– el nivell d’abans de la pandèmia. Així, en aquest ball de la reactivació sonaran les guitarres indie, temes de Rosalía o C. Tangana i música electrònica, però també solos de saxo.

Música per a la tornada a la normalitat i música per sostenir l’ànim. Si estem d’acord que la invasió d’Ucraïna evoca la sinistra iconografia de la Segona Guerra Mundial, no és sobrer de recordar que, aleshores, el jazz va ser un símbol de la resistència de l’ésser humà a sotmetre’s a la lògica de la barbàrie.

Cal destacar la tornada als escenaris, durant el festival, del formidable quartet que formen Joshua Redman, Brad Mehldau, Christian McBride i Brian Blade. Els aficionats a aquesta música havíem sentit parlar de la seva lluminosa aparició als noranta, però l’any i mig que van tocar junts no se’ls va poder veure a Barcelona. La seva ruptura no va ser per desavinences, sinó per la constatació que tots quatre tenien una personalitat pròpia a desenvolupar en l’escena internacional. Per als no habituats a aquest gènere, cal dir que aquest ressuscitat quartet ve a ser el que en llenguatge esportiu es denomina un dream team.

El festival va anunciar també una sèrie de concerts per celebrar demà dissabte, al palau Robert, el dia internacional del Jazz. Serà una commemoració testimonial. De cara a futurs anys, hauria de ser l’Ajuntament el que impulsés, amb el festival i la resta de programadors, una celebració que estigui al nivell del que cal esperar d’una ciutat tan jazzística com aquesta.