La Vanguardia (Català-1ª edició)
No tothom a Rússia vol ballar amb la “Z”
Dues bandes de rock cancel·len concerts pel signe patriòtic
La “Z” s’ha convertit en símbol del voluminós suport rus a Vladímir Putin i a la campanya militar a Ucraïna (un 80%, segons una enquesta d’ahir divendres de la fundació Opinió Pública). Però no tothom a Rússia se sent a gust ballant al costat de l’última lletra de l’abecedari.
Milers de persones es van acostar aquest dijous a l’estadi Estrella Roja d’Omsk (sud de Sibèria occidental) per gaudir a les set de la tarda de Bi-2, una de les bandes de rock més conegudes de Rússia i Bielorússia. Quinze minuts abans de l’inici, el grup va cancel·lar el concert.
“Havíem volat a la ciutat un dia abans, vam tenir temps de fer una prova de so i estàvem a punt per començar la presentació, però no ens van permetre fer el concert”, van publicar els rockers en el seu compte de VKontakte.
Les autoritats locals van dir que el grup es va negar a actuar sota una pancarta amb els colors de la bandera nacional i la inscripció “Za prezidenta (“Pel president”, en rus). Els músics van proposar de tapar-la amb una tela negra, però no els hi ho van permetre.
Com recull el portal OmskInform, els seguidors de la banda van esperar l’inici de l’espectacle prop d’una hora. Després es va dirigir a ells el viceministre regional de Joventut, Cultura i Esports, Ivan Kolésnik. “Al grup Bi-2 no li agrada aquesta pancarta, la resta els semblava bé, però no la pancarta. S’han negat a actuar amb la pancarta de fons, i la van cobrir amb una tela fúnebre. Ho van fer en secret, a la nit, sense acordar-ho amb ningú”, va assegurar el polític, citat pel mitjà local Ngs55.ru. “No van voler treure la tela negra. La vam haver de treure nosaltres. I després es van negar a actuar davant els ciutadans d’Omsk. En nom de l’oblast d’Omsk, demanem perdó per aquests artistes”, va dir.
El grup, per la seva part, va atribuir la suspensió del concert a detalls contractuals i tècnics.
El guitarrista, Andrei Zvonkov, va explicar que segons el contracte, a l’auditori no hi ha d’haver pancartes publicitàries. La pancarta d’Omsk amb la lletra Z “interferia amb el so i la llum”.
No és el primer cop que es dona una situació semblant. La setmana passada la banda DDT, una llegenda del rock rus amb 40 anys d’existència, es va negar a actuar en una sala amb una enorme “Z” a Tiumén (també Sibèria occidental). “Pot ser que ens prohibissin el concert perquè vam canviar d’auditori. En teníem un on havien dibuixat una enorme lletra ‘Z’, ens vam negar a tocar allà i vam traslladar el concert a un altre lloc. Però aquest ja no ens el van donar”, va explicar Iuri Txevtxuk, que va fundar el grup el 1980 i va tenir gran èxit en temps de la perestroika.
Des que es van veure les primeres zetes als vehicles militars russos que van entrar a Ucraïna, s’ha convertit en un símbol imprescindible del patriotisme de la Rússia actual. Es penja en edificis, s’organitzen flashmobs en universitats, es venen samarretes amb la lletra i fins i tot s’ha convertit en un ornament del kulitx, el tradicional pa de la Pasqua ortodoxa.
La tensió bèl·lica és tan alta que mostrar-se indiferent davant aquest símbol no val, i s’interpreta com a antipatriotisme. El compte de Bi-2 a VKontakte està ple a parts iguals de missatges de suport i de rebuig, alguns convidant-los a no tocar més a Rússia.
Ahir des del Govern intentaven posar calma. La portaveu del Ministeri d’Exteriors, Maria Zakhàrova, va assegurar que en l’incident d’Omsk no hi va haver “ni ideologia, ni política”. “Estic segura que és un incident dels artistes. Això passa: tots volen que surti el millor possible, però no surt”. I va demanar al públic al seu canal de Telegram de no perseguir els artistes “en un frenesí de lleialtat”. Va aprofitar, a més, per criticar “la cultura de la cancel·lació” occidental, amb referència als casos en què s’han cancel·lat en altres països actuacions d’artistes russos a causa del conflicte amb Ucraïna. ●
Putin manté un voluminós suport dels russos, un 80% segons l’última enquesta
La zeta forma part d’edificis, ‘flashmobs’ i samarretes, i fins i tot adorna el típic ‘kulitx’ de Pasqua
Un míssil pot ser una magdalena de Proust. Veient les tremendes postals que li arriben d’Ucraïna, una albanesa de Kosovo es va posar a rellegir el diari personal que va escriure quan la guerra la castigava a ella.
En una pàgina del diari tenia anotat un nom i un número de telèfon. Va localitzar aquella persona a Instagram i va decidir contactar-hi.
“Hola. M’agradaria saber si vostè va treballar com a periodista a la guerra de Kosovo el 1999. Quan estava refugiada a Macedònia, un periodista em va donar el seu nom i número de telèfon per si necessitava ajuda”.
“Hola. Aquell periodista soc jo”, li vaig contestar sorprès.
Quin interès tenia aquesta albanesa de Kosovo, tants anys després, per contactar amb mi?
Vaig rebre el seu missatge fa tot just un mes, quan sortia d’Ucraïna per un Danubi que no ha estat mai blau i que dona un toc iugoslau a la guerra ucraïnesa: s’envaeixen i es maten gent que van pertànyer a un mateix país, esculpits per un sistema socialista de germanor entre tots plegats.
Més enllà dels cadàvers, el més inquietant d’aquesta invasió és veure com els míssils generen memòria i la rebenten alhora. Veure pobles exsoviètics, en forta ressaca, massacrant-se –uns moltíssim més que d’altres– sobre un paisatge de monuments a la fraternitat entre aquests mateixos pobles. Veure invasors i envaïts acusant-se l’un a l’altre de nazis entre monòlits a la victòria amb què, èpicament units, van esclafar els nazis el 1945.
Amistat entre pobles. Era el nom del monument –dues grans figures humanes de metall– aixecat el 1982 per celebrar l’amor entre Rússia i Ucraïna i que fa quatre dies va començar a ser decapitat per l’Ajuntament de Kíiv. Seixanta estàtues més i plaques associades a la Unió Soviètica i a Rússia seran desmantellades, i es canviarà el nom a 460 carrers de la capital ucraïnesa.
Mentre uns esborren la memòria soviètica, els altres s’embriaguen de falçs i martells, i es nodreixen de l’èpica de Stalingrad per arrasar Ucraïna.
Hissar amb solemnitat banderes de la Unió Soviètica sobre les ruïnes de Mariúpol és dignificar la memòria dels més de vint milions de soviètics que van sacrificar les seves vides per destruir al Tercer Reich?
La memòria que els vius construïm – o desconstruïm– sobre els nostres cadàvers s’emmotlla a la nostra vida. No a la seva mort. En la Primera Guerra Mundial, com en la Segona, Rússia va ser el país que més homes i dones va perdre, però la Unió Soviètica –que va néixer d’aquella guerra– mai no va aixecar un monument nacional als caiguts a la Primera Guerra Mundial. Hi va haver poetes russos que van cantar el dolor del 1914, però mai no van entrar en els cànons literaris soviètics.
Gairebé dos milions de morts russos van quedar així expulsats de la memòria de Rússia, un imperi acostumat a fulminar les seves magdalenes proustianes (al desembre es va il·legalitzar Memorial, la prestigiosa organització que recordava els crims de l’estalinisme).
El que Rússia no oblida és Kosovo. Va ser allà on, el 1999, va llançar la primera pugna a l’OTAN després del col·lapse de la Unió Soviètica. Les forces de l’Aliança van entrar a la província sèrbia com a alliberadores. Davant meu, soldats alemanys van cosir a trets un paramilitar serbi, el primer mort per l’exèrcit germànic des de l’enfonsament del Tercer Reich. El contraatac rus va ser
Pobles exsoviètics matant-se enmig de monòlits a la fraternitat entre aquests mateixos pobles
del tot inesperat. De nit, les seves tropes de pau a Bòsnia (Sfor) van pintar la lletra K sobre la lletra S en una trentena dels seus blindats. I van córrer cap a Pristina com si correguessin cap al Berlín del 1945. Van prendre l’aeroport.
Va ser un primer avís tectònic de l’imperi humiliat. Res no és casual: sis mesos després, Moscou entronitzava Putin. I el tsar insisteix que el Donbass té tant dret a independitzar-se com els kosovars.
Què volia l’albanesa de Kosovo a qui vaig oferir ajuda en aquella guerra de fa vint-i-tres anys?
“He posat el seu nom a internet i he vist que vostè està a Ucraïna”, em deia la Minuixe. Es deia així.
Per què es recordava ara de mi i em buscava a la xarxa? Què volia? Ajut econòmic? Un visat?
Si la memòria fos un perfum, la seva resposta seria Chanel núm. 5.
“Només volia dir-li hola i, per descomptat, donar-li les gràcies”.