La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La França senil ha elegit un president jove perquè sigui conservador”
Christophe Guilluy Geògraf francès i autor de ‘No Society. El fin de la clase media occidental’
Christophe Guilluy, geògraf francès i un dels analistes que han teoritzat la crisi de les classes mitjanes i l’origen dels populismes, està convençut que l’actual model econòmic s’esgota i hi ha perill d’una explosió social. Guilluy és autor de diversos llibres ja clàssics, com No Society. El fin de la clase media occidental
(Taurus). La seva última obra publicada a França és Le temps des gens ordinaires (Flammarion). Guilluy comenta per a La Vanguardia el desenllaç de les eleccions franceses i el seu context.
Creu que Macron ha comprès el missatge de les eleccions? Ha dit que nomenarà un primer ministre compromès amb les qüestions socials i mediambientals.
El problema de Macron és que és un candidat Netflix, molt bo en la comunicació. Sap el que cal dir en el moment oportú. Jo em vaig reunir amb ell abans de ser president, quan era ministre d’Economia. Vaig anar al seu despatx amb mapes sobre la geografia social, la França perifèrica, li vaig parlar de les classes populars. Em va dir que entenia perfectament que aquest era el problema número u de França, però va afegir una cosa bastant estranya, que quan la política comença a ocupar-se de les classes populars és gestionada després per l’administració, la tecnoestructura, i la transforma. Al final el que surt són polítiques favorables a la classe superior i a les grans ciutats.
I llavors?
Macron és conscient que la dificultat no és tant iniciar una política com fer-la aplicar per la immensa tecnoestructura i intel·liguèntsia franceses que avui segueixen completament la lògica de Margaret Thatcher, que no hi ha alternativa. S’ha envoltat de consellers que són tots neoliberals, convençuts del model econòmic. Així doncs, soc bastant pessimista sobre la idea que canviï. Al contrari, el que s’imposarà serà el mur de la realitat.
Què vol dir?
Pots desenvolupar un relat polític i mediàtic molt bonic, però al final la realitat s’imposarà. I aquesta realitat és la desindustrialització, la precarització de la classe mitjana, el fet que, avui, tota la riquesa i tots els llocs de treball creats es concentren a les grans metròpolis. Això no es pot ignorar. El balanç del macronisme és quasi d’un 42% de vots per a l’extrema dreta.
El perill per a Macron, els pròxims anys, vindrà més de l’extrema dreta o de l’esquerra i del carrer?
Vindrà de les classes populars i dels territoris on viuen, la França perifèrica. Les classes populars fan servir titelles populistes per afirmar que existeixen. Pot ser Marine Le Pen o el moviment de les armilles grogues. En realitat la gent busca una oferta política, una contestació al rebuig social, cultural i geogràfic que senten. Faran servir tots els mitjans per fer-se visibles. Pot ser un referèndum o un altre moviment, però la realitat social reapareixerà. Les classes populars no deixen de reinventar la contestació.
Vostè parla de “la secessió de les elits”, que han abandonat el bé comú.
La idea de la secessió ve de l’historiador dels Estats Units Christopher Lasch als anys vuitanta. Les elits d’esquerra i de dreta no tenen per objectiu el bé comú de la majoria, sinó pilotar la lògica del mercat. I això és una gran diferència amb els anys seixanta i setanta. Llavors les elits estaven al costat de les classes populars. Això representa un gran xoc cultural. Per primera vegada en la història, les elits, la intel·liguèntsia, el món universitari, de la cultura, ja no està al costat de les classes populars. Recordo per exemple al Partit Comunista Francès, que incloïa la classe obrera i també la intel·lectual. El moviment de les armilles grogues va ser molt interessant perquè no li va donar suport el món de la cultura ni l’universitari. És molt problemàtic per a la democràcia perquè hi ha categories populars que no tenen representants, ni polítics ni mediàtics. El que es demonitza no és l’extrema dreta, sinó el diagnòstic de la gent ordinària, que la majoria de població vulgui un canvi de model. La gent no vol Hitler al poder. És estúpid pensar-ho. Aprofiten el que hi ha a l’oferta política, després que l’esquerra els abandonés. Per això fan servir l’extrema dreta, Trump o figures populistes per dir que existeixen. No tenen cap altra opció.
Al seu llibre No Society. El fin de la clase media occidental, va escriure que “el que està en joc ja no és administrar la regressió social, sinó refer la societat, no per altruisme sinó per necessitat”. Som aquí, oi?
Sí, completament. Quan les elits han fet secessió, és impossible que puguin refer una societat. Una societat no és només les classes populars i la burgesia, sinó totes alhora, una combinació, una harmonia, que des de dalt es parli als de baix i s’estigui al seu servei. El repte avui és reconstruir un vincle entre aquestes elits, el món de dalt, i el món de baix.
El decreixement urbà, arran de la pandèmia i del teletreball, són part de la solució?
Que alguns professionals parisencs s’instal·lin al món rural és una cosa molt marginal, no canviarà gens la vida de la gent en aquestes zones. Al contrari, pot augmentar els preus immobiliaris i fomentar violència social. El que canviarà de veritat les coses a la França perifèrica és una nova política econòmica, la reindustrialització dels territoris, una cosa seriosa. Però és veritat que el model de concentració de les elits a les grans metròpolis arriba al final, ja no funciona. El mateix model econòmic arribarà a un impasse. I això és el que portarà Macron o altres a actuar. Veiem que el model està al lí
Un tomb inevitable “L’actual model econòmic està al límit i sobreviu gràcies al deute”
A la recerca de veu “Les classes populars fan servir titelles populistes com Le Pen per dir que existeixen”
Xoc cultural “La classe obrera i la mitjana ja no viuen al cor de la maquinària econòmica”
L’origen de la ràbia “Les elits no van dir mai que la classe mitjana occidental estava condemnada”
mit. Crea encara riquesa i sobreviu gràcies a l’endeutament, però no és sostenible. Els anys que venen hi haurà un gran tomb.
Hi ha una especificitat francesa o els fenòmens Le Pen, Trump i Brexit són el mateix? Les dinàmiques són les mateixes perquè hem esgotat el mateix model econòmic globalitzat, que reposa sobre la divisió internacional del treball, fer servir l’obrer xinès en lloc del francès, britànic, dels Estats Units o espanyol. Darrere d’aquest model hi havia una cosa que les elits no van dir mai, que la classe mitjana occidental estava condemnada, perquè no tenia el seu lloc. Per això la geografia és interessant. Ens diu el lloc real de la classe mitjana i popular, que és la perifèria. Això és un xoc cultural i polític d’envergadura perquè, històricament, la classe obrera i la classe mitjana estaven situades, físicament, al cor de la maquinària econòmica. Els obrers vivien a París, a Lió, a Londres, a les grans ciutats dels Estats Units. La globalització els ha concentrat avui a les perifèries. I d’aquí ve el ressentiment d’una població majoritària que ja no troba el seu lloc. Per refer aquesta societat cal fonamentalment que la majoria ordinària torni a ser el centre de les preocupacions i de la maquinària econòmica d’Occident. Si no ho fem, hi haurà una explosió. Pensi que el model no té suport. Macron, aquell jove president, va ser elegit pels vells. És una França senil, la que ha elegit un president jove. La paradoxa és aquest personatge que es presenta dinàmic, modern i que en realitat és aquí per preservar el model. El molt progressista Macron és, en veritat, un conservador, i conservarà el model que satisfà els inactius, els jubilats, en detriment de la població activa, que majoritàriament va votar Marine Le Pen. ●