Vida de barri

Fa anys jo tenia l’estudi a prop del Camp Nou. Un dels llocs on anava a dinar era el Collado, a la carretera de Collblanc, en aquell encaix de tetris on una vorera és Barcelona i la del davant, l’Hospitalet. En recordo les faves a la catalana, els cervells a la romana... Ara, Carles Armengol, que quan hi anava era un napbuf que jugava rere la barra, acaba de publicar una crònica d’aquell restaurant fundat el 1928 i que el 2012 van comprar uns xinesos.

El llibre es diu Collado, la maldición de una casa de comidas. Hi descriu la vida d’una família atrapada entre aquelles parets, cuinant i servint dinars i sopars gairebé tots els dies de l’any. La veu que ho narra és la seva, sincera, la d’un nen que creix entre borratxos, alguna puta, ionquis, traficants de droga, hooligans del Barça i bojos, entre els quals Vicenç Pañella, un dibuixant que m’encantava i que publicava al Lecturas, el Tío Vivo i el Barrabás.

El nen rere la barra observa

Que poc que sabia jo la història que hi havia darrere el restaurant Collado

els clients mentre es va fent gran. Els clients són una fauna interessant, amb les seves rutines i les seves misèries. La família viu ancorada en un barri del qual el narrador vol fugir, igual que el protagonista de la primera novel·la d’Àngel Casas quan deixava enrere Sants i, enllà de la plaça Espanya, descobria un món nou. La visita final al Collado, després que el bar tingui nous llogaters, amb el nen xinès jugant rere la barra com ell hi havia jugat a la mateixa edat, permet albirar un bucle reconfortant.

Sorpresa amb el tiroteig amb escopetes de canons retallats entre dues bandes de traficants, a pocs metres del Collado i a tocar del bar Bou. Explica Armengol que va ser a finals dels seixanta i que va provocar el tancament definitiu d’aquest bar, però la data no em quadra, perquè durant els setanta i els primers vuitanta jo anava sovint al Bou a sopar ous ferrats amb sobrassada. Molt respectables. Ous a la mallorquina, en deien ells. ●