Victòria fal·laç

Macron hauria de nomenar Marine Le Pen per a un dels càrrecs inútils i altisonants que proliferen als estats. O com a mínim donar-li les gràcies en una cerimònia a l’Elisi. Perquè ja van dues vegades que deu la presidència als milions de francesos que voten qualsevol alternativa a Le Pen. Malgrat l’antipatia profunda que senten per Macron, a qui només ha votat el 28% del cens electoral. A parer meu, és injust, però aquesta és la dada.

La impopularitat de Macron prové més de la seva forma que del fons. Està clar que el noi és llest, guapo, benintencionat i més format per governar que molts presidents francesos, llevat de Mitterrand. Educat a l’escola d’elit de l’Estat, net de pols i palla mentre no es demostri el contrari. I té la sort que Brigitte és una dona extraordinària que sosté la seva ruta amb fermesa en un matrimoni sorgit d’una bonica història d’amor. Munició necessària per sobreviure a la jungla política. Aleshores? És massa? Afegiu-hi l’arrogància reconeguda per ell mateix i que els seus assessors d’imatge es desesperen per corregir. No aguanta saber que té raó objectivament i insisteix en la racionalitat de les seves polítiques, oblidant que la política és abans que res emocional. Promet esmenar-se i alguns gestos farà. Però és que hi ha alguna cosa més profunda que la seva actitud personal. És l’elitisme de les elits, és la seva distància sociològica i psicològica amb el comú dels mortals. I, per tant, la dissonància cognitiva en la seva comunicació. Per exemple, en

Macron representa l’elitisme de les elits; oblida que la política és abans que res emocional

el tema de l’endarreriment de l’edat de jubilació. No n’hi ha prou amb exceptuar les ocupacions “penoses”. No pot oblidar que per a moltíssima gent, el que a mi i a molts ens sembla una imposició –sortir de la vida activa quan ens sentim vàlids–, per a d’altres és l’agafador per recuperar la llibertat de viure. I quan encara la salut els permeti gaudir-ne. Que el dèficit de la Seguretat Social és insostenible? Per a qui? Per a les arques públiques, per a les empreses, per als que han treballat tota la vida i n’estan farts? Com mesurem la insuportabilitat? És aquí on topen tecnocràcia i democràcia. Perquè, a més, reduir-ho tot al numerador d’inactius sobre el denominador d’actius oblida l’essencial. La contribució del valor no és en hores treballades, sinó en productivitat de la feina. No és fàcil el càlcul, però es pot fer.

I encara que gent ètica i competent com Escrivá pensen en aquest sentit, no ha estat possible fer-ho operatiu en cap economia. Perquè som presoners de dogmes, com en una fiscalitat centrada en les persones i no en les empreses financeres i tecnològiques que paguen una proporció ínfima dels seus beneficis. El resultat és la desconfiança en la política i en els polítics. I com que a França s’han enfonsat els partits que mitjançaven amb la gent, el buit entre institucions i poble és cada vegada més gran. S’haurien de rellegir els comentaris lúcids dels intel·lectuals que van presagiar la Revolució Francesa. S’entreveuen guillotines en l’horitzó. ●