La Vanguardia (Català-1ª edició)
Aquest fou el principi
Das war der Anfang”, escriu Hans Magnus Enzerbensger a L’enfonsament del Titanic. “Aquest fou el principi”. I segueix: “El principi de la fi és sempre discret”. Discret perquè no fa tant de soroll com s’espera d’un final, perquè comença per un únic punt, perquè no fa la sensació d’haver-se de convertir en l’allau imparable que és després. Perquè no es dona a temps el senyal d’alerta. Perquè, simplement, no pot ser el que està sent”.
En “Algunes reflexions sobre la pèrdua del Titanic”, article de Joseph Conrad aparegut a l’English Review el 1912, llegim: “Es construeix un hotel de 45.000 tones de magnífiques làmines d’acer (...) i s’avara al mar (...) a una velocitat de vint-i-un nusos (...) Com més gran és un vaixell més delicadament ha de ser tractat”. Conrad parla del desconeixement que provoca la supèrbia. De la negligència que ocasiona l’ambició. De la sorpresa del previsible però ignorat.
De la distracció que suposa la forma –decoració estil faraònic o Lluís XV, cafè parisenc o el que fos necessari per complaure “un grapat de fatus individus, amb tants diners que ja no saben què fer-ne”– davant la responsabilitat del contingut –prou bots salvavides, mariners en nombre adequat, mesures amb sentit comú–.
La sensació que aquest món nostre és un vaixell que va a la deriva és cada cop més generalitzada. Ens endinsem en zones perilloses i dia a dia augmenta la possibilitat, per pura estadística, de xocar contra la panna de glaç que obri una via d’aigua capaç d’iniciar l’enfonsament.
L’ésser humà vol pensar com a impossible el que tem i, com si amb la paraula n’hi hagués prou, així ho decreta. La nau es proclama insubmergible. Es declara que no pot passar el pitjor i que, per tant, no passarà. I quan la realitat s’imposa per portar la contrària arriben primer la incredulitat i el desconcert, després la desesperació i, ja tard, una consciència de memòria per desgràcia efímera i en conseqüència inservible. Perquè el món ja s’ha enfonsat altres vegades, víctima de la mateixa tècnica: la còmoda covardia de la negació. ●