La Vanguardia (Català-1ª edició)
El senyoret Elon i la “Milana bonita”
Un milionari dels d’abans per demostrar el seu poder es comprava un iot. O un Jaguar. O set Rolex. O un castell. O unes vinyes per conrear el seu propi vi. Ara per demostrar poder i malbaratar els diners que ja no es podrà gastar mai en vida, un multimilionari es munta un viatge turístic a la Lluna, com qui se’n va a Cunit de cap de setmana. O es compra Twitter per 44.000 milions de dòlars de res.
No sé si el que ha fet Elon Musk amb Twitter és bo o dolent. Que no pot fer amb els seus diners el que vulgui? Un multimilionari no es pot comprar una xarxa social com qui s’encapritxa d’una Termomix? Jeff Bezos no es va comprar The Washington Post? Estem discutint sobre la llibertat d’expressió? Ha canviat res perquè deixem de pensar que des que es va inventar la impremta la llibertat de premsa és la voluntat de l’amo de la impremta? Ha canviat res des d’aquell vers del poeta Rodrigo Rato “És el mercat, amics”?
Potser el que sorprèn més és l’exhibicionisme amb què es fan aquestes macrooperacions de compravenda. Abans els rics preferien fer els negocis en reservats de restaurants. Ara Musk ho publicita com un youtuber, com si estigués fent un directe de Twitch, i la seva gesta adquisidora és admirada pels nanos, que es diverteixen amb les fanfarroneries de l’intrèpid empresari que va començar del no-res.
El món s’està quedant en mans de quatre latifundistes per als qui acabarem treballant tots: el senyoret Amazon, el senyoret Tesla, el senyoret Windows, la senyoreta Zara o el senyoret Facebook. La pena és que no tindrem un actor com Juan Diego perquè els interpreti. Ni hi haurà un Delibes que els descrigui. Ja s’encarregaran ells de controlar-ho. Són els putos amos de la impremta.
En aquests temps poc revolucionaris, l’acumulació de riquesa, i el despotisme amb què s’exhibeix, fins i tot provoca admiració. Però també ràbia i rebuig. Per això als anys vuitanta, el públic del cinema Pisa de
Cornellà aplaudia d’allò més quan l’Azarías es carregava el senyoret Iván, a Los santos inocentes. Juan Diego va fer un retrat cru, salvatge, del senyoret de l’Espanya de la postguerra. Alfredo Landa la va encertar amb el camperol submís. I Paco Rabal, amb el discapacitat intel·lectual (no abandonem la correcció política), que és qui acaba exercint més bé, sense pretendre-ho, la lluita de classes.
L’aplaudiment de la platea del Pisa, i el de molts altres cinemes, sonava a revenja. La de milers d’immigrants que van abandonar els seus pobles, farts de les condicions de vida miserables, farts de la gana, de la pobresa, de l’almoina amb què els senyorets pagaven els seus jornals. No us penseu que les condicions que avui ofereixen els latifundistes, tant els del camp com els de la ciutat, són moltíssim millors. Però no deixa d’haver-hi partits polítics que voten en contra de la pujada del salari mínim. Els mateixos que reivindiquen al segle XXI l’Espanya del
Si Musk no cuida l’ocell de Twitter, el poble, que l’hi permet tot, es pot enfadar
senyoret a cavall, l’Espanya del cigar, del brandi i el Varón Dandy.
L’Azarías no matava el senyoret Iván per qüestions ideològiques, ni per com humiliava el seu cunyat Paco, a qui feia servir com a gos de caça perquè li anés a buscar les perdius, ensumant el terra de quatre grapes. No. El cap de l’Azarías no donava per a això. L’Azarías només mata perquè el senyoret Iván li ha matat a la seva “Milana bonita”, la seva passió, el seu divertiment.
No sé quina necessitat tenia el senyoret Elon de comprar-se l’ocell blau de Twitter. Però li convé cuidar-lo. Si li passa res, si no cuida l’ocell, el poble, que l’hi permet tot, es pot enfadar. Aquest ocell és la “Milana bonita” de molts. ●