Emergència nacional

És molt greu l’escàndol sorgit entorn de l’espionatge revelat per Citizen Lab, que ha destapat l’ús d’un programa de ciberespionatge d’origen israelià (Pegasus) contra diputats, activistes, advocats i periodistes de l’entorn independentista. La seqüència és reveladora. L’escàndol desfermat, convenientment exacerbat, amenaça la majoria parlamentària. Veient això, el Govern espanyol, lluny d’assumir la responsabilitat pel que ha succeït, emparant com és la seva obligació el CNI, ha optat, d’acord amb la seva tònica habitual, per fugir d’estudi. Així, ha enviat a Barcelona el ministre Bolaños perquè faci ofrena al Govern català d’unes mesures d’investigació que deixen el CNI en la sospita, entre les potes dels cavalls. I, l’endemà, ha demanat (ordenat) a la presidenta del Congrés el desbloqueig de la comissió de Secrets Oficials, permetent que antisistema i independentistes hi accedeixin. Simultàniament, Podem, independentistes i assimilats han desencadenat una campanya contra la ministra de Defensa, Margarita Robles, demanant el seu cap per defensar el CNI, salvant en solitari la dignitat de l’Executiu. En aquesta línia, el PSC ha votat a favor d’interposar accions per l’espionatge. Un altre despropòsit, no per previsible menys deplorable.

En lloc de la reacció implorant i pusil·lànime que ha tingut, el Govern espanyol hauria d’haver partit de l’exacte coneixement del que ha passat (té mitjans de sobra per saber-ho), és a dir, hauria d’haver constatat si l’espionatge practicat s’ha ajustat o no a la legalitat vigent. I, un cop aclarit, la seva reacció era i és obligada: 1. si l’espionatge s’ha ajustat a la llei, l’Executiu ha d’assumir sense embuts l’última responsabilitat per la seva pràctica, alliberant-ne completament el centre legitimat per realitzar-lo. El president Sánchez hauria d’haver dit, emulant una coratjosa col·lega que es trobà en una situació més greu: “Jo soc el que ha espiat”, i 2. si l’espionatge no s’ha ajustat a la llei, la reacció hauria de ser igual de contundent: destitució immediata de tots els implicats en el desafur, sense perjudici de la ulterior exigència de les seves responsabilitats penals. O blanc o negre. No hi ha mitges tintes. Si es va demanar i es va obtenir en la deguda forma l’autorització judicial pertinent, complint fins a l’extrem tots els requisits i seguint tots els procediments, aquí no ha passat res, s’hi posin com s’hi posin. I, al contrari, si s’ha conculcat la llei, tot el pes d’aquesta ha de caure sobre els infractors.

El president Sánchez no hauria d’oblidar mai que ha de vetllar per la fortalesa de l’Estat

Per què el Govern central no ha seguit aquest camí tan clar? Per allò de sempre: necessita els vots d’antisistema i independentistes per salvar la legislatura i continuar al poder. I es rebaixa per això fins a extrems difícils de suportar, com en la sessió de control de dijous passat, en la qual, al respondre al senyor Rufián, el president Sánchez es va rebaixar fins a un nivell difícil de suportar. No critico el senyor Rufián, que va a la seva, sinó el president Sánchez, que no hauria d’oblidar mai que, més enllà d’altres afanys, ha de vetllar per la fortalesa de l’Estat. Amb el benentès que la fortalesa de l’Estat no és cap altra cosa que la fortalesa de llei: una llei aprovada democràticament, respectada pels ciutadans i pel mateix Estat, i aplicada coactivament a tots per jutges i tribunals.

Ara bé, no tota la culpa és del Govern espanyol. El PP també té una obligació que incompleix: acudir en suport de l’Executiu en una situació límit com l’actual, sense pensar en el seu interès electoral immediat. Hi ha un bé superior que cal protegir: evitar que antisistema i independentistes, que volen –no s’ha d’oblidar– la destrucció de l’Estat, aprofitin l’ocasió per escarnir-lo, burlar-se’n i debilitar-lo una vegada més. En aquest camí, ja hem arribat molt lluny i, encara que la cohesió nacional d’Espanya i la resistència de l’Estat siguin encara molt superiors a les que els seus enemics declarats voldrien, no es pot abaixar la guàrdia davant la denigració permanent i l’atac constant. Hem arribat, pas a pas, a una situació d’emergència nacional. No importa el repartiment de culpes, sinó tan sols la suma d’esforços. ●