La societat de les bretxes

Sabem bé que les societats són espais de diversitat, antagonisme i conflicte. No vivim en comunitats homogènies ni hauríem d’aspirar a les unitats emfàtiques i els consensos absoluts. Són coses impossibles i, encara que només fos per això mateix, situacions que no té cap sentit desitjar. La pregunta inquietant és si, malgrat això, hi ha algun límit a partir del qual ja no tenim una societat diversa sinó fragmentada, insuportablement desigual, incoherent i disfuncional, ferida i fracturada. Com distingim el pluralisme de la fragmentació, la divisió de poders del xoc i els vetos entre les institucions? Quina és la diferència entre el desacord productiu i la diversitat que enriqueix? Com es trenquen les societats i fins a quin punt és possible que elles mateixes recomponguin la seva fràgil unitat?

Jordi Sevilla ha parlat de tot això al llibre de pròxima aparició La España herida. El títol del llibre sembla suggerir una enèsima mirada sobre el conflicte territorial que Espanya no acaba de resoldre, però aquest llibre aspira a realitzar un diagnòstic complet dels trencaments socials, per a la qual cosa l’autor passa revista a altres ferides de vegades menys sorolloses, però no per això menys importants, com les bretxes de gènere, intergeneracionals, la que enfronta rics i pobres, la contraposició entre el món rural i l’urbà o la coexistència –problematitzada per la pandèmia– del món analògic i la nova realitat digital. Són ferides que es podrien completar amb les contraposicions entre el global i el local, entre racionalitat i emocions, el públic davant el privat o la vella i la nova política. Aquestes fractures han generat noves línies d’identificació, eixos de conflicte que van més enllà de la simplificació dreta/esquerra i que hem d’afrontar amb una estratègia més sofisticada.

Una bretxa no és simplement una tensió que es resol amb un acord o una transacció, sinó una ruptura consolidada, una ferida crònica per a la qual no sembla haver-hi curació. En una bretxa s’estabilitzen valors i interessos contraposats sense que aparegui la possibilitat d’integrar-los o establir un compromís entre ells. Coexisteixen i conviuran en el futur el món digital i l’analògic, però caldrà repartir equitativament els costos de la transició cap a un entorn laboral més automatitzat i combatre les divisions que amenacen de deixar molts enrere; l’economia no prospera si no hi ha estímuls, però el discurs del mèrit sembla desconèixer les condicions estructurals que estabilitzen la desigualtat i desmenteixen la suposada igualtat de condicions; vivim en un espai suposadament obert però on hi ha distàncies infranquejables, sostres i línies vermelles; el difícil equilibri entre competir versus cooperar sembla haver-se estabilitzat en una brutal competició sense regles comunes; els valors de la llibertat i la igualtat, sempre en tensió, s’han polaritzat d’una manera que els que pretenen monopolitzar-ne un es desentenen completament de l’altre; la reivindicació de respecte a la diversitat deriva en narcisisme en la mateixa mesura que l’apel·lació a la igualtat es converteix en una coartada per a la imposició.

Hi ha moltes ruptures de les regles del joc que s’expliquen per un joc que no ha estat prou integrador. Preguntem-nos si al darrere de la desafecció que va portar una bona part de la nostra societat a desentendre’s dels afers comuns (per a alegria dels que volien convertir-los en assumptes privats), en la indignació que ho va agitar gairebé tot i va produir finalment molt poc o en la unilateralitat que va tensar la qüestió catalana sense oferir una sortida viable no hi havia altra cosa que problemes irresolts i enquistats, mals funcionaments del sistema polític que havíem acceptat cínicament com a normals. Les societats es poden trencar tant per una voluntat expressa de fer-ho com per una falta de voluntat de resoldre els problemes que condueixen a la ruptura. En política, quan hi ha una mala solució no necessàriament hem de concloure que no hi havia un problema.

La primera condició per abordar aquests problemes és respectar una prohibició democràtica fonamental: en una societat pluralista ningú no representa en exclusiva la totalitat de la societat, ni tan sols la totalitat d’una part d’aquella societat (els treballadors, l’ordre constitucional, la nació, els valors polítics, les dones), encara que tots estarem convençuts que representem aquests interessos millor que els nostres competidors. Sense aquesta distinció entre pensar que som els millors i saber que no som els únics no existeix cultura política democràtica que es preï, sinó facció, fanatisme i voluntat d’exclusió.

La segona condició és configurar subjectes polítics amplis. No es poden abordar les qüestions estratègiques sense acords i ànim d’integració. És preferible estar preocupat perquè falta algú que estar convençut que en sobren uns quants. Potser aquí rau la debilitat fonamental dels nostres sistemes polítics i la seva impotència per resoldre les grans bretxes que ens travessen. Un dels efectes de l’anomenada polarització és que substitueix el poder compartit per la impotència compartida. Hi ha una confrontació que és molt conservadora en el sentit profund del terme: que no canvia res, deixa les coses com estan i compensa aquesta incapacitat amb una retòrica de canvi inflamada. És possible que visquem en una societat que no pot restablir la unitat per mitjà de la imposició d’una de les parts però tampoc no disposa de la cultura política que seria necessària per a un acord integrador.

El tipus de govern que està requerint aquesta societat de les bretxes exigeix mirada àmplia, visió de conjunt, una nova cultura institucional i organitzativa. Qui vulgui abordar amb serietat els actuals reptes socials trobarà en el llibre de Jordi Sevilla unes valuoses indicacions per pensar aquestes noves realitats, reflexió que és el primer pas per encertar en les decisions. ●

Les societats es poden trencar per falta de voluntat de resoldre els problemes

JOMA