Yerma ha finat

La Yerma de Federico García Lorca, nascuda per al teatre l’any 1934, ja no existeix. Per fortuna, les dones actuals no se senten frustrades per no poder engendrar fills, no necessiten ser mares per considerar-se unes persones completes. La societat ha deixat tàcitament d’imposar la maternitat a les casades o a les que conviuen amb una parella.

Les estadístiques ens diuen que, a Espanya, prop d’un 23% de les parelles no tenen fills, la majoria no per impotència, sinó perquè no ho desitgen. Aquesta actitud s’atribueix, d’una banda, a factors econòmics, en aquest cas, des de dos aspectes diferents. Un es basa en la precarietat laboral dels dos membres de la parella, amb la consegüent insuficiència d’ingressos per mantenir una família amb descendents. L’altre aspecte, contraposat, s’assenta en la creixent categoria professional de les dones, amb càrrecs que les empoderen i requereixen molta dedicació. Elles es

Per fortuna, les dones actuals no se senten frustrades per no poder engendrar fills

diuen que encara no és el moment apropiat per concebre, i quan ho desitgen, s’ha esgotat el temps.

Un segon factor, també determinant, és de caire cultural. La vàlua de les dones ja es fonamenta més en els estudis, la feina, l’autosuficiència econòmica que en el rol maternal. Lluny queda, doncs, l’època en què als noucasats se’ls aclaparava amb preguntes relatives a la gravidesa o no de l’esposa. Pares, avis, oncles i amistats adreçant-se principalment a la dona, calibrant si aviat duria a terme la seva inqüestionable missió o bé fracassaria.

La dona observada estava així mateix atenta al paper d’altres casades (en aquella època només cabia el matrimoni, i religiós) del seu entorn, les que ja havien complert amb la funció socialment encomanada o encara donaven mostres d’esterilitat. A la tragèdia de Federico García Lorca s’exacerba fins al límit l’angoixa de la no-concepció, conduint Yerma a la gran bogeria de matar el marit davant la sospita que la infecunditat és culpa d’ell.

La Yerma simbòlica s’ha extingit, tret de grupuscles poc significatius, en general no pertanyents a les classes alta o mitja. I si alguna vegada es representa a l’escenari, ja només compta com a evocació d’un temps periclitat. És escaient conèixer la història i celebrar, quan sigui possible, que els elements negatius han estat superats. ●