Al final tot és política

Se’ns gira feina. Comencen We own this city (HBO Max), Gaslit (Starzplay) i la tercera temporada de Barry (HBO Max). Les dues primeres són sèries sobre la política nord-americana. We own this city és fidel al prestigi dels seus responsables, David Simon i George Pelecanos i proposa una relectura crítica de la corrupció policial a Baltimore. La mirada realista no ha canviat, ni la densitat en els diàlegs, més periodística que de ficció. A

Barry, en canvi, la sensació és d’experimentació, de voler allargar el plaer de les temporades anteriors, que s’haurien pogut acabar perfectament. El protagonista –Barry, el sicari que va voler ser actor per estar a prop de la noia que li agradava– passa per una depressió que ja veurem com acaba. Del primer capítol de Gaslit, centrat en els mesos previs al cas Watergate, en queden bones sensacions i l’admiració pel maquillatge de Sean Penn (que recorda el de Russell Crowe a La voz más

alta) i el carisma infal·lible de Julia Roberts.

CÚPULESTURBULENTES. Els canvis a les cúpules de Catalunya Ràdio i TV3 podrien inspirar tones de maquillatge i de denúncia sobre impotències polítiques. Fa mesos que els entorns d’Esquerra Republicana i JxCat practiquen la maldiença per potinejar un relat d’influències que desmenteixi els cops de colze i les vanitats mesquines. Vicent Sanchis i Saül Gordillo abandonen els seus despatxos no pas després d’un debat professional sobre el present i el futur sinó com un inconfessable passar comptes en què el servei públic, tot i ser important, té una rellevància secundària. El més injust d’aquesta situació és que enfosqueix la bona feina dels professionals (i d’alguns directius) que han sabut blindar-se de les asfíxies partidistes i han mantingut un nivell que ens convé tant criticar com valorar. Per això, quan es fa circular la nova recepta dels continguts digitals, la tabarra gregària de la televisió del segle XXI i les franges d’edat, s’oblida que, en la pràctica, l’èxit de TV3 i de les emissores de la Generalitat és incontrovertible quan equilibra la qualitat dels continguts i el rigor i el talent dels emissors i la satisfacció dels receptors. I si repassem els últims anys, veurem que, en paral·lel als errors de sectarisme i pluralitat tristament selectiva, l’important ha sigut no desatendre els espectadors i els oients que encara miren la televisió i escolten la ràdio sense sentir-se culpables d’estar cometent l’heretgia tecnològica de no estar connectats a altres suports. ●