XAVIER MONTALBAN

Un líder mundial en la lluita contra l’esclerosi múltiple reflexiona sobre els seus inicis

El neuròleg Xavier Montalban, de l’hospital Vall d’Hebron, ha rebut el premi Dystel en reconeixement a la seva contribució a la comprensió, diagnòstic i desenvolupament de tractaments per a l’esclerosi múltiple. És el primer científic europeu continental reconegut amb el guardó de l’Acadèmia Americana de Neurologia i la Societat Nacional d’Esclerosi Múltiple dels EUA, que el situen entre les màximes autoritats del món en la matèria. Com s’ha forjat aquest lideratge des de Barcelona?

“M’he mogut sempre per allò que m’agradava. Quan vaig acabar la carrera de Medicina tothom m’aconsellava que tries l’especialitat de radiologia o cirurgia plàstica, perquè tenien una altra manera de guanyar-se la vida, i jo vaig elegir neurologia, que aquell moment era una branca que pràcfundir. A Londres (1989-1990), a una unitat de neuroimmunologia que desenvolupava una tècnica per a malalts d’ictus. Una de les pacients joves va respondre molt positivament a la tècnica que li va aplicar, però va veure que la dona no tenia un ictus, sinó EC. Llavors amb prou feines se’n diagnosticaven, de casos d’aquesta patologia neurodegenerativa que es declara normalment entre els 25 i els 40 anys i afecta unes 50.000 persones a Espanya (un 50% necessita suport per desplaçar-se i un 23%, cadira de rodes). Era una malaltia pràcticament desconeguda. “Això em va despertar molt interès i quan vaig tornar a Barcelona vaig començar una consulta monogràfica. Primer va ser dins de la consulta externa de Neurologia del Vall d’Hebron, un dia i mig a la setmana. Ens quedàvem amb la doctora resident Mar Tintoré fins a les sis de la tarda els divendres perquè no hi havia espais, i després vam anar construint la unitat d’esclerosi múltiple”.

“Quan et dediques a la medicina o a la biologia sempre tens l’expectativa de modificar les coses en un sentit positiu. És el que tots somiem. Fins on? Jo crec que en aquell moment ni tan sols no identificàvem la dimensió del que estàvem fent. És ara quan t’adones de tot el que hem treballat i aconseguit tots plegats”.

Començava una cursa incerta, contra un adversari tèrbol, sense altres armes que una especialitat de desenvolupament incipient. El jove doctor no s’apartaria mai d’aquest camí. “Si vam començar el 90, el 1995 va sortir el primer medicament (ocrelizumab, en el desenvolupament del qual va participar) que modificava la història natural de la malaltia i això va canviar totalment el panorama”, relata. “Perquè no tenir cap mena d’ajuda, lluitant amb l’associació de pacients en espera d’aconseguir coses, amb moltes dificultats, el fet de començar a tenir fàrmacs ens va ajudar moltíssim”.

Montalban ha liderat multitud d’assajos clínics, però la investigació que l’enorgulleix més se situa en aquells començaments carregats d’il·lusió, d’esperança i de curiositat, però ben austers en mitjans (recursos econòmics que continuen sent escassos). “El 1990, quan vaig tornar de Londres, vaig tenir la visió que havíem de començar la investigació en els malalts joves en els primers episodis de la malaltia perquè ets molt a prop de qualsevol cosa que en sigui la causa. I vam començar un estudi prospectiu de cohorts de tots els malalts que tenien un primer episodi suggestiu d’EM. Els vam estudiar clínicament, però també amb ressonància i amb mostres de sang per trobar biomarcadors. Això, al final, ha fet que el que ara es coneix com a cohort de Barcelona sigui una població de més de 1.500 pacients que estan seguits des del començament de la malaltia. Això ens ha donat molta informació que ha servit per als criteris diagnòstics i els factors pronòstics que s’estan utilitzant actualment, per decidir si un tractament està funcionant.

Ara hi ha 14 fàrmacs per controlar la inflamació que produeix les lesions. “Aquest és un tema guanyat”, diu el doctor. “El problema és que encara no som capaços de modificar la neurodegeneració. Ara mateix hi ha un esforç molt important de la comunitat científica internacional destinat a això i a intentar identificar molècules que puguin neuroprotegir o neuroregenerar. Aquest serà el canvi fonamental d’aquí deu anys”. I, segons Montalban, Barcelona continuarà a l’epicentre mundial de la recerca contra l’EC. ●

“Vaig triar neurologia, que en aquella època era una branca que pràcticament no curava res”