És la posteritat, David!

La Sala Gran del TNC presenta una obra ambiciosa – Els homes i els dies– escrita en clau de sol per David Vilaseca (19642010) i interpretada de manera magnífica per l’adaptador (Josep Maria Miró), el director (Xavier Albertí) i tot l’elenc d’actors, encapçalats per Mercè Aránega (mare) i Albert Ausellé (fill). L’esperit sant, l’ànima del David, és en adreça desconeguda. L’obra n’és la recerca radical transcrita als diaris que escrivia amb la pertinàcia d’un cometa salí adolescent en el país on els homes desitgen els homes, no sempre bell. Un desengany amorós el projecta a la promiscuïtat rampant. Assistim a la sòrdida cartografia dels lavabos públics anglesos – No loitering– i entrem als quartos foscos on es positiven els negatius de la societat. David Vilaseca va ser un dels alumnes més brillants de la promoció de filòlegs que ens vam llicenciar el 1987 a la UB, llavors la Central. Jo hi cursava Filologia Anglesa, però vaig tenir tracte amb la colla de Catalana, sota el mestratge d’Enric Gallèn, perquè van muntar la revista Ratlles (4), encapçalada per Esteve Miralles, en qui Vilaseca es va emmirallar. Als diaris, Vilaseca transforma sa germana en un Pol. Miró & Albertí han transformat l’Esteve en el Pau de Masquefa. La mare és mar i marea. Quan s’enretira el fill percep que allibera vastes platges per explorar. El pare viu enretirat a l’horitzó, sempre en segon pla. Un dels molts encerts de l’adaptació teatral és fer-lo encarnar per l’Oriol Genís alhora que fa de psico(anal)ista.

La recuperació de l’obra de David Vilaseca és fruit d’una cadena de decisions preses després de la seva mort l’any 2010, atropellat a Londres per un camió de la neteja, quan la segona part dels diaris és al disc dur (la primera havia guanyat el premi Octubre 2007). La mare obre la porta a la publicació i ce

La recuperació de l’obra de David Vilaseca és fruit d’una cadena de decisions després de la seva mort

deix l’arxiu als companys de carrera (Esteve Miralles, Ruth Galve, Tomàs Nofre, Joan Simon, Jordi Galceran...), Miralles convenç Eugènia Broggi perquè els publiqui complets a L’Altra Editorial (al costat de Knausgard) i Xavier Albertí decideix apostar-hi de valent, amb Josep Maria Miró, per portar-ho al TNC. El desfici per l’escriptura de Vilaseca desemboca en una literatura del jo majúscul que és pur llenguatge pro-nominal. El muntatge ho subratlla amb un to declaratiu gens impostat alhora que mostra la sordidesa de la negror (caixa, quarto, llista, nit) en contrast amb impactes queer d’un roig encès i la voracitat delerosa dels cossos joves. Vilaseca va titular L’aprenentatge de la soledat (3i4) l’única obra literària que va veure publicada en vida. Els homes i els dies mostren la desolació d’aquest viure en clau de sol en una promiscuïtat que és fugida d’ell mateix i, alhora, de la mediocritat d’un país tan desolador llavors com ara. I tanmateix, a la Sala Gran del TNC, David Vilaseca ateny la posteritat.